Tot llegint Büchner al Lliure

20.02.2013

Els dies 19 i 20 de febrer, al Lliure de Gràcia es fa una lectura dramatitzada de tres obres de Büchner, El correu de Hessen, Mort de Danton i Woyzeck, sota la direcció de David Selvas i Pau Miró, i amb la participació de Mieria Aixalà, Joan Carreras, Andrew Tarbett i Oriol Vila.

 

David Selvas

 

El dramaturg alemany Georg Büchner, de qui enguany se celebra el bicentenari, i del qual ens ofereixen un tast quatre bons actors dirigits per David Selvas i Pau Miró, només va viure 23 anys; però va tenir temps de fer moltes més coses de les que gosaríem fer nosaltres en el curs d’una vida força més llarga. A part d’escriure La mort de Danton, Leonce i Lena i Woyzeck, obres estranyes i visionàries que prefiguren el teatre de l’absurd, va estudiar biologia, va portar a terme diverses investigacions científiques i va centrar la seva tesi doctoral en el sistema nerviós dels barbs. Mogut per una curiositat omnívora que anava des dels nervis dels peixos fins als laberints del pensament humà, als 20 anys Büchner va decidir ser professor universitari: sabia tant de zoologia, anatomia i la filosofia de Descartes i Spinoza que no tenia clar quina d’aquestes matèries ensenyaria millor als estudiants. Finalment va escollir l’anatomia comparada dels amfibis: com a bon romàntic, però, no en tenia prou, amb una activitat tan innòcua. Seguia escrivint, traduint Victor Hugo i buscant un sentit a tot el que passava llavors a Alemanya. Seduït per les utopies del socialisme i pres per un desig incorregible de llibertat, va redactar, en col·laboració amb un amic, El correu de Hessen, que podríem considerar precursor del manifest comunista de Marx i Engels, i va fundar un moviment revolucionari clandestí que va anomenar orgullosament Societat per als drets de l’home. Els seus pares estaven preocupats, l’advertien del perill al qual s’exposava i li deien que tindria una vida més tranquil·la si es limités a l’estudi dels peixos. Ara bé: devien conèixer poc el seu fill si pensaven que els faria cas. Perseguit per la policia, Büchner va fugir primer a França i després a Suïssa, i encara no havia acabat la seva creació més innovadora, Woyzeck, quan va morir de tifus, deixant tota la seva obra inèdita.

De fet, Woyzeck, la història d’un pobre barber humiliat per tothom, fins i tot pel doctor que l’utilitza en els seus experiments i l’obliga a alimentar-se únicament de pèsols, i torturat per una bogeria creixent que culmina en homicidi, és només un grapat d’esborranys, d’escenes apuntades en un ordre indefinit amb una lletra gairebé inintel·ligible. Trenta-vuit anys després de la mort de Büchner, el novel·lista Karl Emil Franzos accedeix al manuscrit, el desxifra i el reconstrueix. També escriu una carta a la promesa del dramaturg, Minna Jaeglé, demanant-li permís per llegir i publicar les cartes de Georg i el seu drama eròtic, Pietro Aretino, que només conserva ella. Minna, que va viure 43 anys més que Büchner i li va ser fidel fins al final dels seus dies, respon que no pensa entregar les cartes, ja que formen part de la seva intimitat; i pel que fa a Pietro Aretino, diu que l’ha cremat perquè els passatges obscens no comprometessin la reputació del seu amic. Els crítics aficionats a les oportunitats perdudes afirmen que precisament aquest drama devia ser l’obra mestra de Büchner. Qui sap si és veritat… I qui sap si Büchner, polifacètic com era, tenia, a part de la promesa oficial, una amant menys estricta o més valenta que sí que va guardar una còpia de l’Aretino; i potser un dia algun nét magnànim tindrà el detall de rescatar-lo dels arxius familiars.