Tot està connectat (o el valor de la casualitat)

26.10.2017

Hi ha gent poc curiosa, gent curiosa, gent molt curiosa… I després hi ha l’Anna-Priscila Magriñà. Pels qui no la coneixeu, és una periodista i escriptora reusenca addicta a trobar respostes i a buscar el perquè de tot el que l’envolta. Autora de 1001 curiositats de Barcelona, Guia xafardera de Catalunya i Triviacat Barcelona, recentment ha publicat el seu últim llibre, Tot està connectat (Angle, 2017), on s’ha concedit el plaer de fer-se totes aquelles preguntes que li han vingut de gust. Partint de la teoria dels sis graus de separació, aquella que diu que entre nosaltres i algú altre (qui sigui) només hi ha una cadena de cinc persones intermediàries, Magriñà ha traçat una obra plena de curiositats sobre la nostra història, així com del nostre entorn més immediat.

Anna-Priscila Magriñà

Com a bona col·leccionista d’anècdotes, la periodista s’entreté (i ens entreté!) posant llum en aquelles casualitats que, sovint d’una manera ben absurda, han acabat condicionant el nostre dia a dia. Un exemple. Per què es va inventar la cel·lulitis? Qui hi va sortir guanyant? O un altre. Quin era el missatge original del conte de La caputxeta vermella? A qui s’adreçava? Per què durant el franquisme en lloc de dir-ne vermella se l’anomenava Caperucita azul?

Convençuda que la Història és feta de moltes històrietes, l’autora reivindica el valor de l’anècdota i s’esforça per desenterrar aquelles experiències quotidianes que han quedat a l’ombra dels grans esdeveniments, d’allò que es considera important. Admiradora confessa de Bill Bryson, autor d’obres com A casa o Una breu història de gairebé tot, l’escriptora fa l’esforç d’entrellaçar una pila de dades que a primer cop d’ull ens podrien semblar inconnexes però que acabem descobrint que estan íntimament relacionades. És així com, des de la pràctica literària i en un exercici de divulgació històrica titànic, defensa que en aquesta vida una cosa sempre ens porta a una altra.

I potser sense adonar-se’n, també acaba demostrant que passat i present sempre van de bracet, i que experiències que algú altre ja ha viscut abans ens poden servir per entendre millor el món que habitem nosaltres. En un dels capítols, parla de la censura i, segurament sense ni imaginar que les seves paraules serien tan oportunes durant aquesta tardor tan estranya del segle XXI (XXI!), escriu: “De censures el món n’és ple i els motius, moltes vegades, sobrepassen els límits del ridícul”. I més endavant parla de la premsa del cor i de la seva evolució a casa nostra, i deixa anar una altra frase que, a nosaltres, ens fa pensar en tots els Sálvame i Hormigueros que aquests dies omplen les nostres pantalles: “En ple franquisme, amb la censura que es practicava a qualsevol paper que hagués de passar per la impremta, les incipients revistes del cor van viure un context propici, ja que la dictadura preferia que la gent s’entretingués amb les vides d’uns personatges que donaven suport inequívoc al règim que no pas amb la dura realitat del dia a dia d’aquella Espanya grisa i pobra. La dictadura va ser el gran aliat de les revistes del cor”. El déjà vu és, com dèiem, inevitable.

Però a Tot està connectat hi trobem també, i sobretot, l’evidència que les persones no som pas tan diferents les unes de les altres. Un cop més, constatem que totes tenim passions, contradiccions i misèries. Que fracassem de vegades i que, quan menys ens ho pensem, aconseguim victòries insospitades. El llibre ens explica l’origen de molts dels invents i productes que avui formen part de la nostra quotidianitat i subratlla, amb especial èmfasis, el pes de la casualitat o la carambola en molts descobriments. Això sí, la majoria d’inventors que apareixen a l’obra són homes, que són —seria injust obviar-ho— els que al llarg dels segles han tingut l’oportunitat d’estudiar, de crear i de tenir temps per a les seves dèries, mentre, de ben segur, a casa una dona assumia la seva part de responsabilitat familiar i domèstica sense cap mena d’opció a ser reconeguda ni valorada socialment per res del que feia.

Per acabar, un parell més d’exemples de l’esperit inquiet que impregna aquest llibre que, per cert, és fruit d’una recerca i una documentació exhaustiva i que, a més, està escrit amb molt d’humor i un enorme domini de les paraules: en plena era dels missatges frenètics i l’obsessió per comunicar-nos, sabeu qui va ser el primer a deixar un missatge dins d’una ampolla de vidre i llençar-la al mar, amb l’esperança que arribés a algú altre? I encara un altre: per què sentim papallones a l’estómac, quan ens enamorem? Per què se’ns accelera la respiració, el cor ens batega més ràpid i fins i tot perdem la gana? Les respostes, al llibre (com totes les altres!).