Tot esperant l’orador

24.10.2016

Dissabte es va estrenar Les cadires a la Sala Planeta de Girona, dins del Temporada Alta. Aquesta obra del mestre de l’absurd Eugène Ionesco es podrà veure al novembre al Teatre Akadèmia. Dirigida per Glòria Balañà i amb uns esplèndids Carles Martínez i Míriam Alamany, aquesta peça és una tragicomèdia sobre la incomunicació que ens envolta i el fracàs de l’ésser humà en una societat que va a la deriva.

Míriam Alamany i Carles Martínez protagonitzen 'Les cadires'. © Aleix Marin

Míriam Alamany i Carles Martínez protagonitzen ‘Les cadires’. © Aleix Marin

Semiramis i el seu ratolinet (el marit amb qui fa 75 anys que és casada) han de fer una gran revelació a la humanitat. Viuen semiaïllats en una illa i reben poques visites. Amb tot, se les empesquen per convidar a la seva modesta llar els personatges més importants del món per a comunicar-los el transcendental missatge, a través d’un orador que farà de mestre de cerimònies. Semiramis i el seu ratolí són uns perfectes amfitrions, soldats d’una causa justa, i ho tenen tot preparat: el programa, els bombons per oferir als invitats, i les cadires perquè hi seguin còmodament.

Les cadires, escrita el 1952, és teatre de postguerra. Però tractant-se de Ionesco –com Beckett— la seva al·lèrgia al realisme que, a priori, l’hauria de condemnar donada l’època en què vivia (després de la segona guerra mundial del segle passat, amb una Europa devastada), feu que optés per no representar la realitat, sinó l’angoixa d’un món que ha perdut el senderi, que va a la deriva, i, de passada, de com n’és absurda, la vida. Un món que, òbviament, no es comunica i que és, com deia aquell, manifestament millorable. Les cadires del títol són les que el Vell i la Vella han desplegat acuradament i amorosament per rebre els il·lustres hostes… que no arriben mai. Les cadires esdevenen, paradoxalment, una trista metàfora sobre l’absència de persones. Mai arribem a saber quin és el misteriós missatge que cal difondre (interessa, al capdavall?), però sí que ningú ve a escoltar-lo. El vell matrimoni, cosit a complicitats, després de tants esforços, presencia el buit, i la bufetada que reben és brutal, i resten sols de nou. És quan apareix a escena, clar i diàfan, l’escepticisme i el pessimisme de l’autor romano-francès.

Aquest missatge del no-res, dur de pair, llisca dòcilment gràcies a la gran dosi d’humor amb què Ionesco impregnava els seus textos i que Alamany i Martínez saben construir com uns mestres. Ells sols comparteixen l’obra, i creixen quan (suposament) arriben els convidats i comença la bogeria de donar-los la benvinguda. Gran moment, llavors, d’Àlex Polls, responsable de l’espai sonor. Desenes de tot tipus d’esquellots i campanetes sonen a ritme del timbre que no para de dringar, fent anar de corcoll els nostres entranyables protagonistes. L’acústica que es genera és poesia. I, finalment, quan ningú no l’esperava, arriba el tan desitjat orador. Martí Atance ens regala uns moments de mim i ball entre el ventall de cadires, butaques i tamborets que inunden l’escenari. Però l’orador resta mut, no ens revela res, i quan aconsegueix balbucejar alguns mots només és capaç d’oferir-nos onomatopeies buides de contingut, i escriure gargots en una pissarra imaginària.

L’orador no ens porta cap bona nova perquè no té res a dir-nos i, a més, l’únic que el podria seguir som nosaltres, el públic de l’escenari. Perquè fins i tot Semiramis i el seu ratolinet han fet mutis fa estona, tot esperant un missatge que no arriba. El no-res, per tant, torna a apoderar-se de l’atmosfera i deixa aquesta humanitat que navega a la deriva sense la brúixola que li ha d’indicar el nord.