Tot el teatre de Natalia Ginzburg

18.12.2018

Traduït amb l’ofici irrebatible de Meritxell Cucurella-Jorba, l’edició bilingüe italià-català del teatre complet de Natalia Ginzburg (Palerm, 1916-Roma, 1991) arriba a les nostres mans en dos volums estructurats cronològicament. Aquest dimarts, 18 de juny a les 19h, Prometeu Edicions presenta Tot el teatre de Natalia Ginzburg a la Llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona, amb una introducció i lectura dramatitzada de Meritxell Cucurella-Jorba i la lectura de passatges teatrals a cura d’Aina Torres, Irene Signorelli i Gianpaolo Gagliardi.

Natalia Ginzburg

Acaba d’aparèixer a Prometeu, de l’editor Xavier Arola, una col·lecció filla de l’Editorial El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú, capitanejada per l’incansable Francesc Mestres. El primer volum d’aquesta obra dramàtica completa presenta quatre dels onze textos teatrals que Natalia Ginzburg va escriure entre 1965 i 1967. Amb un estudi introductori de la traductora Meritxell Cucurell-Jorba, ens endinsem en una de les escriptores italianes més interessants del segle XX, comparada, en el cas del teatre, amb Beckett i Pinter.

Com la seva narrativa, el teatre de Ginzburg retrata, punyent, una societat aferrada a les tradicions i que es resisteix a obrir-se a la nova realitat social. En el cas del segon volum, el teatre recollit pertany al període 1968-1991, i compila set dels onze textos que conformen tot el teatre de Ginzburg, una autora que retratava amb senzillesa les complicades relacions familiars i de parella. Tristesa i comicitat hi caminen juntes i ofereixen diàlegs extrems, certs però delirants. Els personatges tant es qüestionen les bases de la seva existència com parlen de coses intranscendents. L’autora explora la dicotomia eterna entre poble i ciutat, o el difícil equilibri entre esquivar el destí o sotmetre-s’hi sense queixar-se.

Intel·lectual antifeixista, la Ginzburg es va iniciar en l’escriptura teatral després d’haver publicat l’autobiogràfic Lèxic familiar (1963). La seva anterior novel·la breu, I això fou el que va passar (1946), ja presentava forma de monòleg. Amb el cultiu del gènere va explorar una gran multiplicitat de punts de vista i la versatilitat de les veus imaginàries, recursos que més endavant sustentarien les seves novel·les epistolars: Estimat Miquel (1972) i La ciutat i la casa (1984), també traduïda per Cucurella-Jorba.

La italiana escriu de ben a prop sobre el que li passava a ella i a la gent que coneix, i per això, en l’època, no era gens valorada i era considerada menor, de segona categoria. Ella no va saber formar-se una cultura de res, ni tan sols de les coses que més va estimar a la seva vida: van quedar en ella com a imatges disperses, alimentant la seva vida de records i emocions, sí, però sense sadollar el buit, el desert de la seva cultura.

És important que es doni veu en català a autors i autores que, no se sap per quins set sous, es van considerar disruptius a l’època i han carregat l’estigma durant dècades. Prometeu ja ho va fer amb Hilda Hilst i Alda Merini, i ara dona veu a una escriptora per a qui la literatura era una necessitat vital. Com diu Llucia Ramis al pròleg de Lèxic familiar de Ginzburg la qual va ser novel·lista, dramaturga, assagista, traductora i política, conscient que no som només el que diem, sinó que també ens identifica la manera que tenim de dir les coses; conscient també del valor i del matís de cada paraula, Ginzburg cerca l’exactitud, sense perdre’s en sentimentalismes. Descriu amb paraules nues, crues, més precises que precioses, tant les situacions dures com les tendres.

Tot i les primeres reticències a escriure teatre, amb la primera obra, Em vaig casar per alegria, ja transforma el tòpic de les batusses dialèctiques entre casats en un intercanvi de despropòsits de gran fondària psicològica amb uns diàlegs vius. Ginzburg és la reina de les situacions domèstiques còmiques, extravagants, on la rutina conjugal conté capes de densitat que van més enllà de l’anècdota i que fan reflexionar sobre les relacions humanes en general.

M’agrada pensar que el teatre de Natalia Ginzburg és irònic i malgrat que no està destinat a cap grup lector concret, l’aclucada d’ullet a la lectora femenina no es pot desestimar. A les seves primeres comèdies, hi ha dones que parlen incansablement. Més tard va fer dones silencioses. Després eren els homes qui xerraven. En les seves comèdies hi ha personatges que es parlen molt i no apareixen mai. O sigui que sempre hi ha algú que calla. Els protagonistes de les comèdies són ingenus, ignoren la realitat i a ells mateixos. Els nens es fan independents sense entusiasme, els pares han desaparegut, les mares són presències a l’altra banda del telèfon. Els mecanismes de la felicitat que transgredeixen les convencions.

El teatre de Natalia Ginzburg és tan prometedor com qualsevol dels gèneres que ha decidit investigar, i mereix arribar al gran públic. L’estil alegre que conserva una tristesa subjacent, els detalls ínfims que ella il·lumina i engrandeix, les trames que atrapen, les escenes ben dibuixades, la inspiració sempre real i acurada i l’humor infalible que l’ha distingit es mantenen com nous en la bella traducció de Meritxell Cucurella-Jorba. Per a la italiana, l’ofici d’escriure no és mai consol ni distracció. No és una companyia. Aquest ofici és un amo, un amo capaç de donar-nos fuetades fins que sagnem, un amo que crida i ens condemna. Nosaltres hem d’empassar saliva i serrar les dents, netejar-nos la sang de les ferides i servir-lo.