Torrent Echidna Attractor. La raresa de la matèria

18.05.2017

Torrent Echidna Attractor és l’exposició individual de Lucía C. Pino que s’emmarca dins el cicle The more we know about them, the stranger they become, comissariat per Sonia Fernández Pan situat al nivell 0 de l’Arts Santa Mònica. Aquesta exposició ocupa el segon lloc del cicle, la segueixen les d’Ania Nowak i Lúa Coderch. El cicle se centra en la matèria i el seu coneixement, interrogant-la i desestabilitzant les relacions de poder que estableix l’esser humà amb aquesta, sigui quina sigui la forma en què es manifesta, des d’una cadira als forats fins al metall o la llum que componen la peça de C. Pino. Traslladant a la matèria problemes que habitualment concerneixen íntimament a la humanitat.

Accedint per unes cortines de plàstic dur, que recorden les dels escorxadors o els espais en què la humanitat sol estar absent, es dona pas a la sala, on hi ha un primer contacte directe amb el material. Una vegada dins, hi ha dos gestos comuns: el de sorpresa i el de narcisisme. El primer és conseqüència de la força amb què l’escultura de Lucía C. Pino ocupa l’espai. De fet, sembla encaixada forçadament, com si hagués crescut allà dins i, al trobar-se comprimida, necessités trencar els murs que la cenyeixen. I que, potser, són el motiu de la seva deformació. La matèria guanya a la matèria i s’imposa trencant part dels murs laterals, massa estrets per permetre’n el creixement. La instal·lació es compon de diferents materials, jugant amb les textures, el contrast entre el tou i el dur, el líquid i el sòlid, el material i l’immaterial, com l’enrampada amb la qual es dota de vida la peça cada cert temps, un efecte fantàstic que crea intimitat si un aconsegueix quedar-se sol amb ella. La llum és important. Només en prové de la peça una llum violeta, blavosa, que ajuda a crear reflexos hipnòtics. De fet, diria que l’efecte és d’atracció, com els passa a les mosques o els mosquits, amb enrampada inclosa.

Conseqüència d’aquesta atracció, el segon gest és el de mirar-se a un mateix, deformat, en l’obra, caminant i veient com la matèria transforma de manera impredictible el nostre cos. De sobte, les cames ocupen el lloc del cap i a la inversa. Aquest efecte convida a envoltar la peça, a vegades amb l’instint d’ajupir-se al passar per davall d’una de les bigues centrals que atravessen aquest cos i que s’hi incrusten de manera violenta però tranquil·la. La calma regna i ens deixa veure les capes de l’epidermis de l’edifici que la conté. Un també se sent una mica com un espeleòleg novell endinsant-se per primera vegada en una gran cova. Acompanyant aquesta exposició i cadascuna de les altres del cicle, hi ha una publicació a mode de full de sala, en què, en aquesta ocasió, s’inclou un relat de Duen Xara Sacchi, a la plana web del qual recomano una visita, en què trobem vincles i pistes, una història paral·lela que obre moltes portes.

Lucía C. Pino ens sorprèn, però sense recórrer a l’espectacularitat en què hauria estat fàcil caure. Es tracta d’una peça de sensacions i de reflexió, que encaixa perfectament dins el discurs del cicle. Com més sabem de la matèria, proposa el títol, com més coneixem d’aquesta massa de metalls, làtex, plàstic, soroll i llum, més estranys es tornen.