Tornarem a oferir flors als rebels?

“L’eternitat està enamorada dels productes del temps”, ens diu William Blake. La sentència va molt bé per parlar a propòsit de la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren, d’Oriol Pi de Cabanyes, que enguany celebra quaranta anys i ara ha reeditat l’editorial Base. Una obra que va suposar una fita en el moment de la seva aparició perquè suposava l’entrada de la contracultura occidental en la narrativa catalana. Però, és una novel·la que ha suportat el pas dels anys? Continua l’eternitat enamorada d’una experiència tant deutora de la seva època?

Algunes dades: l’any 1967 Manuel de Pedrolo va traduir els Pòtols Místics, de Jack Kerouac, una novel·la i una traducció (quin títol!), que va introduir el món beatnik a Catalunya, poc després Pau Riba trauria Dioptria, és l’època també de les novel·les més pop (i catalanes) de Terenci Moix, de les cròniques de Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver sobre Formentera i del Canet Rock que no trigaria gaire en arribar. Època en què les revistes Oriflama i Tele/Estel es pregunten si existeix una contracultura catalana, constatant que el fenomen ha arribat a casa nostra.

Temps, doncs, de peluts, de porros i de comunes, que formen l’embolcall de Oferiu flors…, la història de Dimas Ricardell, estudiant desencantat amb la lluita antifranquista, que s’autoexilia al nord d’Europa en una mena de viatge iniciàtic on coneixerà diversos personatges, viurà en comunes a Amsterdam, coneixerà el port de Marsella, fumarà i beurà molt i finalment no es podrà adaptar al seu propi desarrelament a causa del deute que té amb el seu país i la seva història. Perquè si bé hi ha les flors, en les aventures de Dimas Ricardell també hi ha els rebels que fracassaren. I és la connexió amb la memòria col·lectiva –l’avi que va emigrar a Amèrica, la guerra, els camps de França, la clandestinitat- el que forma el rovell de la novel·la, un retorn, finalment, a Espriu, a la dissortada pàtria i al nord enllà, que l’autor integra amb les noves corrents de finals dels anys seixanta.

Però referències a part Oferiu flors… és un text d’una gran força evocadora, narrada a partir d’imatges, records i salts en el temps. Un collage lisèrgic a l’estil de William Burroughs que gairebé no deixa temps per respirar al lector el qual se sentirà també dins d’un viatge caleidoscòpic que el durà fins a les profunditats més remotes del ser, amb els seus desitjos, anhels, goigs i misèries, fins a allò que hi ha de veritable en la literatura. Una veu vigorosa doncs, frenètica en ocasions (no cal oblidar que es tracta d’una primera novel·la que l’autor va escriure amb vint-i-tres anys), on no ens hem de deixar emmirallar tant per Bob Dylan com per Oriol Pi de Cabanyes i aquest clàssic contemporani que és Oferiu flors als rebels que fracassaren.

La resposta a la pregunta inicial és, doncs, que sí, que aquesta obra, producte del seu moment, aguanta molt bé el pas del temps i que trobarà complicitats en el nostre moment actual dins el que, per dir-ho així, els rebels s’han tornat a aixecar un cop més. Triomfaran aquesta vegada?

Una altra cosa, l’edició inclou les parts de la novel·la mutilades per la censura franquista i que han estat incorporades al text en lletra negreta. Així el lector podrà fer un curiós exercici, com dir-ho, sòcio-literari i mirar d’escatir quines eren les intencions dels censors a l’hora de retallar o perdonar la integritat del text, intencions, a vegades, no del tot evidents.