Tono Carbajo. Arqueòleg de la contemporaneïtat

11.06.2014

No sé qué soñaba, pero seguramente no habría podido dormir tan tranquilo si hubiera sabido que ocho días después estaría muerto en el fondo del mar.

 

Tampoc sabem què va somiar aquella nit Tono Carbajo (Vigo, 1960) quan, al matí, va projectar un naufragi en una paret blanca, on les ones del mar colpegen, sense descans, i les restes del naufragi suren entre mans blanques i delicades. Algunes demanen auxili; altres, ja han callat. Just al davant, mirades que reflecteixen somnis trencats es projecten entre les ales desmembrades d’un avió.

Naufráxios de Tono Carbajo

Entre sueños, alas y cascabeles és la nova exposició de l’artista gallec, on presenta a partir del 12 de juny algunes de les seves últimes obres a Piramidón, Centre d’Art Contemporani  i que es podrà visitar fins el mes de setembre. Fotografia, objecte o videoinstal·lació són alguns dels llenguatges utilitzats per tal d’aconseguir un resultat que se situa als extrems del suport, sempre navegant entre les dues, tres o quatre dimensions.

Tono Carbajo fa tangible un univers de compromís social, de reflexió, de gust i disgust per la vida. Mentre naufraguem com a societat i, sovint, també com a persones, no deixem d’allargar la mà i intentar salvar-nos de nou. La fusta de marcs de portes i finestres oblidats al carrer es converteix en matèria primera de Tono Carbajo. Aquesta fusta s’adapta a les necessitats de l’artista i es converteix en objecte o part matèrica d’una videoinstal·lació.

Quan la fusta arriba al taller i l’artista comença el procés de conversió, el material es despulla i mostra la seva olor, deixa veure les diferents capes de pintura que l’han anat vestint amb el pas del temps. L’artista, conscient d’aquesta herència, ret homenatge a un material que ha emmarcat persones i que ha sostingut, al damunt de les seves espatlles, una estructura arquitectònica i possiblement també personal.

Aquesta poètica dels materials es converteix en fonamental en el discurs artístic de Tono Carbajo, que sembla que pugui llegir les històries viscudes en contacte amb el material. Sembla que pugui recuperar les empremtes marcades al damunt de la fusta i reconstruir les vides d’aquells que un dia la van tocar.

I és en aquest moment quan l’artista es converteix en arqueòleg de la contemporaneïtat.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Potent, com Victor Hugo:
    “Et c’est l’heure où minuit, brigand mystérieux,
    Voilé d’ombre et de pluie et le front dans la bise,
    Prend un pauvre marin frissonnant, et le brise
    Aux rochers monstrueux apparus brusquement.
    Horreur ! l’homme, dont l’onde éteint le hurlement,
    Sent fondre et s’enfoncer le bâtiment qui plonge ;
    Il sent s’ouvrir sous lui l’ombre et l’abîme, et songe
    Au vieil anneau de fer du quai plein de soleil !”