Tomografia matemàtica de la dansa

27.01.2015

Dues peces minimalistes han inaugurat el nou cicle LandHol que el Mercat de les Flors ha encetat enguany amb la complicitat del Festival Julidans d’Àmsterdam. Una bona oportunitat per copsar l’esclatant creativitat holandesa, com per fer conèixer entre nosaltres el trajecte d’anada i tornada cap aquell país d’alguns dels coreògrafs i ballarins de casa nostra. Aquest dimarts 27 de gener tindrem una nova entrega del cicle amb Parkin’Son, un espectacle on els intèrprets són un coreògraf de 33 anys, Giulio D’Anna, i el seu pare, Stefano D’Anna, terapeuta de 65 anys sense cap experiència en el món de la dansa: dues generacions que es confronten, un pare i un fill que expliquen la seva història a través dels seus cossos damunt l’escenari. L’espectacle també es podrà veure dimecres.

NicoleBeutle Dialogue with Lucinda

Dialogue with Lucinda

Un dels ballarins que han fet el trajecte d’anada i tornada a Holanda és Aimar Pérez Galí, a qui hem d’agrair la seva aposta per una línia artística no només contaminada per alguns dels aprenentatges d’allà, sinó molt especialment per la gosadia com defensa aquí muntatges com Delta i més recentment Accumulating. Se salta totes les modes dels creadors de la seva generació. I això no el situa efectivament en primera línia, però sí en un espai de llibertat que com a espectadors hem de lloar: la raresa de les seves creacions és directament proporcional a la gravetat de les propostes, doncs van farcides de conceptualització. Molta! I que completa amb una acusada presència escènica amb què compensa algunes petites limitacions expressives. El millor exemple d’aquest compromís entre dansa i construcció és la seva peça Sudando el discurso construïda amb l’assessorament de Beatriz Preciado i on fa gal·la d’aquesta estranyesa ballada, que és alguna cosa així com elegància heroica.

Participa aquí en el “diàleg” sobre Lucinda Childs d’aquesta primera entrega dels Països Baixos, amb altres quatre intèrprets i la nova versió ideada per Nicole Beutler. En la primera peça, Radial Courses (1976), talment com si es tractés d’uns cavalls donant voltes al tancat, es presenten amb una seqüència indesxifrable de moviments i gestos rutinaris (fabulosa la resistència i sincronització d’aquests ballarins) amb què es construeix una mirada pautada, però alhora plena d’esperes i de canvis en el ball. Una breu explicació cap a la meitat de la representació, on es desvetlla la comptabilitat i les seccions en què està distribuïda, obre el miracle de la participació dels observadors, situats al voltant del cercle imaginari, i que avançaran mentalment els passos de la coreografia. Quina cosa hi ha en l’interior de la dansa sinó la pulcritud del ritme i l’ordre d’un cos sotmès a la disciplina del moment? Quina la manera més fàcil de control que la seva socialització? I què és la dansa contemporània sinó escissió entre sentit i significat?

Opera un mecanisme semblant Interior Drama (1977), la segona entrega d’aquesta sessió. Idèntic esquema de perfecció i de pautes representatives, que esdevenen una altra cosa amb l’anunci per micròfon del títol de les tres seccions en què es divideix: primera, segona i tercera parts d’aquell drama. Simple, oi? Però és tan suggeridor que fa pensar en una dansa alliberada de tota notació lingüística, no tant perquè sabem que el discurs és allò que ens determina, sinó perquè igual seria possible imaginar un altra forma de pensar. I això només és viable quan artistes com aquests se salten totes les convencions, com ho fa l’Aimar, les modes i els corrents majoritaris, per fer-nos memòria que ja a la post-modernitat, en els llunyans anys 60-70, alguns van intentar-ho.