Todó estén la catifa

La portadella de L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), de Joan Todó, insisteix que l’obra és una novel·la. I no ho és. El terme és una màniga esbocada i hi fem passar bou per bèstia grossa. Quan la bèstia que aquí ens ocupa és d’una altra raça, d’una sang mestissa, impura, nutrícia que fa bones llonganisses. Si hi acudiu perquè us va agradar A butxacades (Labreu, 2011), el seu darrer llibre de relats, vigileu: el senienc ha deixat la ficció en un calaix.

Hem publicat altres articles sobre ‘L’horitzó primer’ de Joan Todó d’Isabel Sucunza, Miquel Adam i Laura Basagaña.

Hi ha, és cert, un protagonista i uns fets: l’autor es queda a l’atur, es trasllada a viure amb els seus pares, li encomanen que llegeixi el pregó de festes, reflexiona sobre l’evolució del poble, es replanteja la seua vida laboral, poa en el sentit de l’existència i busca una sortida al seu atzucac vital. Però, encara que el que ens explica fos tot una gran mentida, l’obra conté poca ficció. La veu que parla té tanta veritat que espanta. «Seria una novel·la sense protagonista únic, o potser l’únic protagonista seria el temps, o el mateix poble, la comunitat, una espiral de llenguatge, una novel·la sense argument que tu i jo no escriurem. ¿Qui la llegiria?», planteja en Todó-narrador al Todó-de-carn-i-ossos en un joc de desdoblament a què ens convida des de la primera pàgina.

I què és?

És, per començar, narrativa de viatges. Però inversa, de recules. M’explico: els viatges que llegim solen portar-nos de la casa al món, del conegut a l’ignot. Aquí, però, Todó desfà el camí, torna dels cercles barcelonins que ha conegut en la seua època universitària i posterior cap als orígens ebrencs, fronterers, de les terres que aquests dies fa tremolar el Castor. L’atur l’ha empès a aquest retorn, el viatge no ha estat voluntari. Es troba en aquell inici de la davallada als seus inferns personals, en aquell nel mezzo del cammin di nostra vita. L’estiu és època mortífera: res no es mou, les empreses tanquen, els pobles cauen en els seus costums més antics: les festes majors. Un cop s’adona que té tot el temps del món per a ell, Todó observa. Escriu sobre el paisatge i la gent que l’envolta. I, inevitablement, s’acaba observant el dedins.

Quan llegia L’horitzó primer he recordat un llibre que vaig trobar a les atapeïdes lleixes del despatx de ma mare quan no aixecava ni dos pams de terra: Historia de Amposta, de Rogelio López. Recordo llevar-li la pols amb un drap, obrir-lo i cobrar consciència que el meu poble també tenia la seua bobina del temps. Que no existien només els anys vuitanta, sinó que pel mateix descampat on jugava amb els amics havien desfilat ibers, romans, carlistes o milicians, que els dies no s’empenyien només endavant, sinó que el temps rebotava contra tots els passats que jo encara desconeixia. El llibre de Todó és, també, un tractat quàntic sobre la Sénia. En els seus passejos l’autor topa amb personatges fantasmagòrics que habiten la frontera entre la consciència i el record, que li fan d’espàrrings dialèctics: el rebaten, el contrarien, el sorprenen, l’escarmenten. I amb la seua ajuda traça una Història polièdrica de la regió: el present de les festes (amb les pubilles, els balls, els bous, els discursos, els prohoms), l’economia pròspera recent i l’actual malmesa (el sector del moble, l’ametlla, la crisi), la geografia mil·lenària i evocativa (les pedanies de la Sénia, les onades migratòries, la construcció del pantà, els boscatges de Beseit, els rius que s’assequen) i les ferides de totes les conteses (les oportunitats colonials, les guerres carlistes, la Guerra Civil, Durruti la Pastora, Cabrera, el virrei de Madagascar, els nazis). El llibre sobreïx, de vegades. És com si Todó no en tingués mai prou, del seu poble. Li trau suc i més suc. I em puc imaginar com li pugen els colors a les galtes quan confessa el que de debò sent: «Ara m’adono de com els estimo a tots».

No és novel·la, però és viatge, és història i és biografia.

Hi ha una diferència molt marcada entre els joves estudiants de ciutat i els «de províncies» que tot universitari coneix: els primers encara viuen amb els seus pares, mentre que els segons comparteixen pis. Allà s’hi munten les festes. Els de pagès s’emancipen abans. És com si el sacseig que suposa abandonar la casa familiar, la individuació, tingués hora i data fixes. Els toca marxar, com una mili ajornada. Però quan un se separa del lloc on ha passat la infantesa deixa de ser ell. Passa a ser un producte cultural, un constructe, un adult perdut. El que pensava que era ja no ho tornarà a ser més. «Què és ser d’un lloc? Cada dia, cada mes, cada any que passes lluny d’ell et modifica, te n’allunya. I alhora aquell lloc t’ha dibuixat, d’una manera que la gent de fora percep millor que tu mateix.»

            Segurament jo he xalat tant llegint L’horitzó primer (com et passa quan llegeixes Rojals o Serés) perquè els forasters, els que hem passat per aquest procés d’estranyament que ens conforma el caràcter –em fa l’efecte que per a tota la vida– ens reconeixem. Portem unes antenetes. No ens cal dir-nos gaire cosa, ho sabem. Aquest llibre m’ajuda a explicar-me, a entendre’m. I això és precisament el que li recrimina una misteriosa consciència a Todó després de llegir un pregó elogiós, però vague, davant la plaça del poble: «Vos passa una mica a tots: marxeu, viviu uns anys a fora, vos torneu forasters… I després vos planteu aquí i ja no sabeu ni com respirem. Mos mireu, però no ens veieu».

De vegades al llibre se li veuen una mica les costures; els capítols són, al capdavall, articles per entregues que la revista L’Avenç va encomanar a Todó (i a Puntí, Manzano i Bezsonoff en altres edicions) i que ara es publiquen com un tot unitari. Però Todó ha triat un bon fil, el del llenguatge líric i potent, per fer la vora d’aquesta fantàstica crònica local i –esperem que– universal sense perdre gens el punt. Qui narra és (sobretot?) poeta. I el resultat és un llibre delicat, íntim, espill d’un temps i d’una terra. Com les catifes que fan els seniencs als carrers amb serritja quan és la festa de Pallerols i que després destrossen amb els peus: d’una bellesa efímera, de la que potser només s’entén des de dins.