To Hamlet or not to Hamlet

3.04.2019

La veritat es baralla constantment amb la mentida a Hamlet or not, l’obra de Shakespeare adaptada per Paco Mir, que es pot veure aquests dies al Teatre Poliorama. Un Hamlet que lluita desesperadament per mantenir-se en el seny mentre fingeix la bogeria que enganya tot un país. Un rei perseguit per les conseqüències dels seus actes que veu com les peces del seu puzle van deixant d’encaixar a mesura que avancen les escenes. L’essència d’una història de traïcions i assassinats ha estat traslladada a Barcelona, en anglès, i només en 75 minuts.

Joan Sureda és Hamlet a l’espectacle ‘Hamlet or not’, de Les Mirones al Teatre Poliorama.

L’espectacle comença amb una presentació per part de la companyia Les Mirones al més pur estil dels pròlegs del Segle d’Or. En un primer moment, el projecte estava destinat únicament a centres educatius, com una adaptació per a un públic jove, a partir dels 14 anys i amb un nivell mitjà d’anglès. Però no pots esperar que una adaptació contemporània d’un autor com Shakespeare es quedi amagada darrere les sessions obligatòries d’escoles interessades en el teatre. Un públic més popular, i també més adult, va interessar-se per l’espectacle, aconseguint que s’obrissin altres sessions en horari regular.

Potser era necessari remarcar-ho, o potser no. Però l’essència del pròleg de presentació arriba amb una espècie de captatio benevolentiae com Cervantes feia a El Quijote, on ens demanaven una mirada empàtica: ens trobem davant d’una obra petita, on només cinc actors es posen en la pell de fins a 18 personatges amb canvis molt ràpids i ambientació i tarannà molt diferents. Una modèstia que justifica qualsevol mena d’error però que, un cop finalitza l’obra, no crec necessària. Si bé és cert que en un primer moment els canvis es realitzaven sota la confusió general del principi del ¿Quién es quién?, qualsevol dificultat queda eclipsada quan sentim el primer monòleg del protagonista.

Un escenari auster, decorat amb quatre panells i la possibilitat d’afegir dos bancs en certes escenes, es complementa amb l’acompanyament d’una música més propera a Alfred Hitchcock que al teatre anglès del segle XVII. Quatre fluorescents acaben de crear l’ambient perfecte per la traïció, i el director Pep Garcia-Pascual aconsegueix apropar la Dinamarca de l’època a un món contemporani. Tenint en compte que l’objectiu principal era dirigir-se als joves, no es fa estrany veure un sarcàstic Hamlet realitzar els seus monòlegs en una gravadora, invent que sorgí l’any 1877.

El repartiment al complet de ‘Hamlet or not’, una producció de Les Mirones.

Un Poliorama ple de gom a gom s’emociona amb els monòlegs del protagonista, aguanta la respiració amb les aparicions del fantasma del rei Hamlet, no es perd detall de la relació entre Ofèlia i l’hereu i acompanya amb rialles les aportacions de Poloni. Un ambient creat gràcies a la complicitat del públic, però sobretot al talent dels actors. No va ser difícil, un cop introduïts els personatges, distingir-los per la capacitat d’interpretació que feia que un mateix actor pogués ser dues persones alhora.

Entre altres personatges, Tasio Martínez encarna el rei Claudi, Laura Pau, única representant femenina del repartiment, dona vida tant a la reina Gertrudis com a Ofèlia, Ricard Serra-Pujol destaca en el seu paper de Laertes i Lawrence Stanley aconsegueix dotar Poloni, entre d’altres, d’un humor molt particular. Aquest últim va tenir una rebuda destacada entre el públic, que omplia de rialles la sala amb els seus gestos i bromes. Un humor que el director sap aprofitar per destensar moltes de les escenes per mitjà del guió, del repartiment, i d’un teclat que substitueix la música inicial i amb què els personatges realitzen la seva banda sonora.

Joan Sureda, l’únic actor que interpreta un únic personatge, Hamlet, carrega el pes de l’espectacle amb uns monòlegs a cavall entre la desesperança contra un món corrupte que ja no té salvació i les ganes d’actuar per venjar el seu pare i els seus ideals. El famós to be or not to be va enganxar a tots aquells que encara no havien aconseguit captar l’essència, ja que la sala va restar en el silenci més tens del que portàvem i del que quedava d’obra. Sureda ofereix una actuació rica de matisos, on passa de la màxima tensió a la calma que sent el seu personatge perquè no pot fer res sobre el que succeeix al seu voltant.

Sempre és un repte reduir i transformar una de les obres mestres de Shakespeare, una de les més adaptades en la història del cinema i de la televisió. Pep Garcia-Pascual, actor i director artístic de la companyia Pàrquing Shakespeare, ha sabut portar aquest desafiament al seu terreny i l’ha mostrat amb una complicada senzillesa que l’ha fet entenedora i aclaparadora de principi a fi. Una aposta difícil que Paco Mir ha d’agrair tant als diàlegs –concisos però aclaridors– com al repartiment.