TNT 1 – Barça 0

4.10.2017

Tenia planejat escriure una crònica sobre el Festival TNT amb ironia i conyetes vàries, perpetuant el clixé del sacrifici anual que suposa per un sabadellenc com servidor anar cada any a Terrassa a veure espectacles de “noves tendències”. Vaig passar dos dies i mig a la cocapital vallesana, però el TNT (com tantes altres coses) es va veure tallat el diumenge. Uh, oh, no tinc por. El Terrassa Noves Tendències va cancel·lar totes les representacions d’aquell dia, com van fer tots els teatres de Catalunya (al revés que el Futbol Club Rakuten). Aquesta serà una crònica eclèctica: a Terrassa vam viure moments de gran potència escènica, i d’altres de més baixa intensitat. Però és que allò de diumenge passat va ser insuperable.

Agnès Mateus a ‘Rebota, rebota y en tu cara explota’ al TNT. © Marta Garcia

Home alt en cambra petita

prepara navalla i tub.

S’afaita, mes no s’ajup

i el mirall el decapita.

 

Pere Quart (Les decapitacions, 1934)

 

Des de Salomè tallant la testa de Sant Joan Baptista a Judit fent el mateix amb Holofernes, passant per la guillotina (el millor invent que han fet mai els francesos), l’espectacle dels finesos WHS Cutting edge pren la decapitació com a punt de partida per a una mescla de teatre visual i màgia. El resultat no és tan prometedor com podria semblar, i acaba sent un benintencionat espectacle d’una jove companyia (o és que el clima finès conserva molt bé les persones), que potser hauria encaixat millor en un festival com el Grec que al TNT. I és que Pep Pla i el seu equip ens tenen molt ben acostumats, els darrers anys, on hem pogut veure espectacles de Jan Lauwers, Philippe Quesne o Rodrigo García.

Els finesos WHS van prsentar l’espectacle ‘Cutting edge’ al TNT 2017. © Marta Garcia

Una proposta molt més senzilla, tant en concepció com en execució, Hasta agotar existencias (Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida), de Verónica Navas, sí que encaixa a la perfecció en un marc com el TNT. La cúpula del Teatre Principal (sala ideal per aquest tipus de propostes) acull una proposta íntima i familiar (en el sentit literal de la paraula) però que sap fugir en tot moment del sentimentalisme i d’un excés de sucre. Navas ens parla de la seva mare, i de l’angoixa que li suposa imaginar la seva mort imminent. A partir d’aquest punt de partida la creadora teixeix un espectacle 100% “noves tendències”: en començar ens explica els motius que li han portat a crear la peça (fet que sembla quasi obligatori en molts espectacles de creació), el material dramatúrgic és la seva pròpia família i la història s’explica, en format de conferència, a través d’un micròfon, projeccions i càmera en directe. Recordin aquest nom: Verónica Navas segur que ens oferirà grans coses en un futur ben proper.

Verónica Navas va presentar ‘Hasta agotar existencias’ al TNT. © Marta Garcia

També vam anar a veure La caravana de tràilers, organitzada pel col·lectiu GRUA (Grup de Recerca d’Universos Artístics), d’on en vam sortir amb un pensament al cap: si Pere Faura parlés menys, en lloc de sis peces potser en podríem haver vist vuit o deu. La idea dels tràilers escènics, fragments de com a màxim cinc minuts, és molt bona: es tracta de presentar al públic l’inici, un fragment o una síntesi d’una peça en procés de creació, per tal que els espectadors i programadors de la sala votin la seva preferida. A part de triar un guanyador, que serà programat a la següent edició del TNT, un dels encerts de La caravana de tràilers és l’intercanvi que promou: els programadors poden oferir primeres cites als creadors (perquè els expliquin el projecte amb més profunditat, s’entén), residències artístiques, menjadors, pisos o allò que desitgin. De les sis peces presentades, hi va haver un empat i en van sortir dos guanyadors: Soren Evinson, amb una performance que investiga el propi llenguatge de la performance (molt meta- i molt postmo- tot plegat) i la peça Porn is On, de Marina Rodríguez, que pren el cinema porno heterosexual mainstream com a punt de partida, per parlar de gènere, sexisme i identitat sexual.

‘Porn is On’ de Marina Rodríguez, a la Caravana de Tràilers del TNT. © Marta Garcia

Vam veure P/P (Propiedad privada) d’Alejandro Curiel, una peça on el creador vol dir tantes coses i fa fer tantes accions als seus performers que el resultat acaba sent una mica dispers. De P/P ens quedem amb l’actuació d’Anna Pérez Moya, que mostra un domini i una presència escènica incontestables, i amb algunes de les idees del seu text, que inclouen Amancio Ortega i sexe anal. Ho sap tothom i és profecia: entre les companyies de “noves tendències” hi ha una tendència, no sé si molt conscient, d’imitar el to i l’estil, tant en els textos com en la posada en escena, de la companyia El Conde de Torrefiel. També ho vam pensar veient No soy rusa, de La Señorita Blanco, un espectacle que semblava que tota l’estona volia arribar als nivells del nostre aristòcrata preferit (que aquest darrer cap de setmana ha escandalitzat Palma de Mallorca, vés per on). Tothom vol ser El Conde de Torrefiel, però no tothom sap escriure com Pablo Gisbert i dirigir com Tanya Beyeler. Heus aquí la qüestió.

Dels andalusos Vertébro vam veure el seu espectacle Dios tiene vagina, coproducció del TNT, la primera part d’un “díptic de la identitat” que transita tota l’estona entre la broma allargassada i l’autoparòdia dels clixés del sud. Andalusia i les seves tradicions, entre elles la Setmana Santa com a màxima emblema, són els elements que els Vertébro agafen i desconstrueixen durant dues llargues hores. Els costaleros, la sevillana estupenda que ni canta ni balla ni fa res, Lola Flores, el senyor que talla pernil durant tota l’obra o les construccions amb taulons i cavallets de fusta juguen amb la paciència i la resistència de l’espectador. Alguns marxaven a mitja funció, i altres (creiem) van resistir fins al final per assaborir el pernil (correcte), el formatge mangexo (semicurat) i la canya de cervesa promesa.

Vertébro va presentar l’espectacle ‘Dios tiene vagina’ al TNT 2017. © Marta Garcia

I encara amb el gust del pernil a la boca vam córrer cap a veure Los esqueiters, l’espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs que, després de la seva estrena al Temporada Alta 2014, on no va obtenir gaire bona rebuda de crítica, es va reestrenar al Grec de 2015. La producció original és de La Brutal, i després del seu pas pel Théâtre de l’Archipel, dirigit per Borja Sitjà, ha arribat a Terrassa aquest espectacle que, em diuen els meus espies, no ha canviat massa. Albet i Borràs, els Lluquet i Rovelló del teatre català contemporani, presenten una peça senzilla però ben feta que uneix la filosofia amb els skaters. La feble excusa dramatúrgica que uneix els dos gremis (si és que se’ls pot anomenar gremis) és que els patinadors són els màxims exponents de la llibertat en l’època actual, com els filòsofs ho van ser a l’antiguitat. La filosofia com a màxima expressió de “cosa inútil”, i el monopatí com a símbol de vida. A la parella de creadors se’ls oblida explicar com paguen el lloguer, les Big Macs, les birres i els porros aquests joves ianquis, suecs o danesos, si és que als seus països no tenen una “habitació pròpia” en forma de pis de la iaia o uns pares generosos que els subvencionen les patinades. El Macba és el seu reialme, d’això no n’hi ha cap dubte, per on giravolten amb la seva fatxenderia per una plaça que ja no és plaça (si és que ho ha estat mai) sinó pati d’escola heteronormativa. Los esqueiters és, creiem, un bon espectacle per a joves, que pot agradar i divertir un públic que vagi dels setze als trenta-i-escaig anys. Als espectadors més barbamecs del TNT sembla que els va encantar.

Una escena de ‘Los esqueiters’ al TNT 2017. © Marta Garcia

Ara fa tres anys que Agnès Mateus va presentar en societat la seva primera creació escènica, signada per ella mateixa i l’artista Quim Tarrida. Hostiando a M va estrenar-se al Grec 2014 i va passar per l’Antic Teatre, la Sala Hiroshima i algun que altre bolo despistat (al Teatre Modern del Prat, per exemple, que té una programació fantàstica). La “síndrome de la segona novel·la”, que l’escriptor Albert Forns analitza i ataca a Jambalaia, és aplicable a la síndrome de la segona pel·lícula o creació escènica. Quan hi ha hagut unanimitat de públic i crítica amb una òpera prima, el creador sent (se suposa) una pressió encara més elevada per no defraudar aquells que van gaudir amb la seva primera proposta. Mateus i Tarrida han presentat a Terrassa Rebota, rebota y en tu cara explota, una coproducció del TNT, l’Antic Teatre i El Konvent de Berga. I sembla que ha agradat, a jutjar pels bravos eufòrics que es van sentir als aplaudiments, i a la unanimitat entre col·legues crítics, programadors i teatraires en general. La Mateus té la virtut de defensar a mort tot allò que fa i diu, amb el talent afegit de saber riure’s de tot i tothom, començant per ella mateixa. Explicar l’espectacle segurament no fa cap mena de justícia a la peça, perquè si en un primer moment els temes sobre els que parla ja han estat tractats moltes vegades (i fins i tot segurament estan de moda) el compromís de la Mateus és absolut. La dona és el centre d’aquest muntatge, i el discurs de la creadora és contundent i directe, i al mateix temps amb grans dosis d’humor (“Frida, deja sitio a otras, coño!”). Mateus i Tarrida ens demostren fins a quin punt la nostra societat és fal·locèntrica i ens fan riure amb el partit PPL. També se’ns congela la sang en una escena amb molta violència latent, on va succeir  una cosa que feia molt temps que no vèiem en un teatre: una espectadora no va resistir més i va dir en veu alta “Perdona, puedes dejar de hacer esto?”. El discurs, el compromís i la gràcia de la Mateus són el millor d’una proposta que hauria de girar molt més enllà del reduït circuit Antic Teatre – Hiroshima – Teatre Modern. La Mateus ha superat el repte de la segona creació escènica. I amb nota. Ja tenim ganes de veure la tercera.

‘Rebota, rebota y en tu cara explota’ s’ha estrenat al TNT 2017. © Marta Garcia

A Terrassa vam poder entrar també a les Cases de Xesca Salvà, una instal·lació escenogràfica interactiva on la delicadesa de les maquetes arquitectòniques i les figuretes s’uneix amb la duresa del retrat social més cru. I vam veure el final de l’acció 24h working bitch, on Adrián Pino va estar ballant dins l’edifici buit (i nou de trinca) del davant del Teatre Alegria, una denúncia a l’explotació dels cossos per part del món laboral a ritme de Britney Spears i Beyoncè. I vam caminar pels carrers del centre amb Ernesto Collado i El disparador, una ruta silenciosa que es converteix en reivindicació del concepte “estar” i on el públic enarbola pancartes amb el perillosíssim lema “ESTAMOS”.  També ens va interessar molt la proposta de BERLIN i Cathy Blisson Zvizdal (Chernobyl, so far – so close), on el documental i la seva adorable parella protagonista es menja amb patates el dispositiu escènic, que inclou tres maquetes fantàstiques, una pantalla doble i un braç electrònic dotat de càmera i focus. Tot i el petit problema tècnic que van tenir a mitja funció (i que van solventar amb gran rapidesa), creiem que la proposta no acaba d’aprofitar del tot el dispositiu escènic que presenta.

Diumenge teníem entrades per a més espectacles. Més concretament, per a Quan les parets parlen, de Closca & Lacol, Silence, de Ça marche i Charles, Alice and me, de Teresa Sánchez Roca. Però els fets repugnants que van succeir a tota Catalunya durant l’1 d’octubre van fer que el TNT cancel·lés, molt conseqüentment, totes les representacions programades per aquell dia. “Teatres 1 – Futbol 0”, va piular la filòsofa Marina Garcés amb la seva mirada crítica habitual. Pep Pla pot estar ben orgullós d’un festival, el TNT, que arriba al desè aniversari en plena forma. Que en vingui molts més!