Tito, cap a Igualada!

La Mostra d’Igualada ha celebrat el seu trentè aniversari com millor sap fer: programant espectacles de qualitat per a tots els públics.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

La Mostra d’Igualada ha celebrat el seu trentè aniversari com millor sap fer: programant espectacles de qualitat per a tots els públics, des dels més petits als més grans, passant pels joves o aquella franja d’edat coneguda com “la generació perduda”. Perduda perquè, des del moment en què l’escola o els pares els porten al teatre, fins que ells, més grans i amb una mica de poder adquisitiu, hi van, poden passar deu anys desconnectats del fet escènic. Per aquest motiu, i tal com diu el mític acudit de l’Eugenio, divendres ens vam plantar a Igualada ben d’hora al matí per començar el nostre tour a L’Escorxador, seu de la Mostra Jove. Som-hi.

Sala plena d’adolescents, amb unes edats compreses entre els 13 i els 17 anys (imagino, perquè aquests nanos cada cop semblen més grans) (la culpa és de l’H&M i el grup Inditex). PlayOff, de la madrilenya Joven Compañía, és un text de la catalana Marta Buchaca dirigit per Jose Luis Arellano García, que ens mostra l’avantmatx i el partit pròpiament dit d’un equip de futbol femení. Buchaca ens parla de les dificultats que implica ser dona i dedicar-se al futbol, amb un repertori de personatges situats a prop del clixé (la mare, la lesbiana, la professional retirada, etcètera) però molt ben defensada per les set actrius. De fet, el millor d’aquest muntatge és el seu repartiment, que aconsegueix tenir el públic enganxat a la cadira (i en silenci!) des del minut u, amb aquell registre interpretatiu tan madrileny (ergo, molt televisiu i/o cinematogràfic) però totalment versemblant. Veure una platea formada per adolescents, nois i noies, escoltant atentament una funció que parla de temes “femenins” (la menstruació, la maternitat, la relació amb les parelles…) genera força confiança en el futur de la nostra espècie. Segurament aquests joves seran els que estan superant el tòpic que diu que els temes “masculins” són universals i els “femenins”… doncs això, femenins. Tal com han demostrat els èxits recents de muntatges com Una gossa en un descampat, Els dies mentits o ESTIgMES, sembla que els programadors han vist que s’han de posar les piles en aquest tema. Ja era hora. Aquest mes d’abril, la Joven Compañía estrenarà Gazoline, un text de Jordi Casanovas sobre els fets de les banlieues de París del 2005, en un muntatge protagonitzat per cinc actors racialitzats. Després dels refugiats i de les dones, el teatre ha descobert els actors racialitzats! (deixeu-me ser una mica dolentot, va).

Tornant a PlayOff, el muntatge d’Arellano García és molt àgil, i l’escenografia de Silvia de Marta és versàtil i efectiva, aconseguint crear diversos espais (el vestidor, el camp, l’exterior) amb set panells mòbils i dues fileres de seients. El text de Buchaca segurament vol tocar massa temes (les xarxes socials, la pressió per ser una mare perfecta, les relacions homosexuals, la malaltia d’una mare…) però allà on encerta de ple és en la seva anàlisi del futbol femení, protagonitzat per esportistes que tenen les seves feines paral·leles o bé que estan estudiant al mateix temps que competeixen. Perquè, bàsicament, “ellos son jugadores, ellas son chicas que juegan al futbol”. La solució escènica triada pel director a l’hora de mostrar el partit, una mena de retransmissió ballada, funciona de meravella i ens va recordar en alguns moments a  La partida, l’espectacle de Vero Cendoya. Pel que fa als referents, es va notar que Marta Buchaca és nascuda el 1979 i la (jove) platea és nascuda al segle XXI: l’acudit on es feia referència a Louis van Gaal no va ser gens rigut pels espectadors. Dramaturgs, penseu en el vostre públic a l’hora d’escriure acudits! I que de pressa passa el temps, d’altra banda… La frase “Siempre negatifo, nunca positifo” ha envellit pitjor que els que (encara) imiten al gran Chiquito de la Calzada.

Seguint a la Mostra Jove, teníem moltes ganes de veure Amor oscuro [sonetos], i servidor de vostès en va sortir una mica decebut. La companyia aragonesa Viridiana presenta un espectacle molt interessant, escrit i dirigit per Jesús Arbués, sobre els Sonetos del amor oscuro de Federio García Lorca. En escena, l’actor Javier García Ortega es fica a la pell de diversos personatges, des de Vicente Aleixandre a Pablo Neruda, de Rivas Cherif a Luis Rosales, passant, és clar, per Lorca i Rafael Rodríguez Rapún, el secretari de La Barraca a qui anaven dirigits aquests versos d’amor. Amb el públic assegut a dues bandes –l’escenari és un llarg corredor entre dos arxivadors– les projeccions enfrontades i l’espai sonor milloren un muntatge que pateix, bàsicament, de dos mals: la monotonia i l’excés de transcendència. La història de la publicació –pòstuma i quasi cinquanta anys després que fossin escrits– dels Sonetos del amor oscuro és una trama prou interessant, que no necessita el farciment de l’emoció exagerada, a flor de pell i durant tot l’espectacle. Publicats el 1983, en tinta vermella sobre paper rosa, els Sonetos es van enviar a 250 personalitats i especialistes en l’obra de Lorca molt ben seleccionats i, l’any següent, la família de Lorca en va autoritzar la seva publicació al diari ABC, que els va apropar al gran públic. La interpretació del protagonista del monòleg és solvent, no cal negar-ho, però certa afectació general, molt habitual en els espectacles que parlen del Federico, acaba sotmetent l’espectacle a un ritme monòton i tediós. Una altra cosa: sabem que hi ha onze sonets des d’un bon principi, o sigui que quan anem pel cinquè no podem evitar pensar “Encara ens en falten siiis!”. Avís per a dramaturgs: no cal que els espectadors sàpiguen quantes escenes tindrà un espectacle. Si la cosa no funciona, el compte enrere pot ser el vostre pitjor enemic.

Després d’un dinar amb la companyia de dones estupendes a l’interior d’una bóta de vi (a Igualada tot és possible) la meva tarda va continuar amb Escargots, l’espectacle de la companyia Slow Olou, és a dir, el duo format per Pere Hosta i Toti Toronell. Els dos clowns són uns mestres de l’humor, tenen moltes taules i una gran habilitat per interactuar amb el públic. Per això els perdonem una certa dispersió dramatúrgica, amb un espectacle que toca molts temes, sempre des del leitmotiv dels cargols i la seva lentitud. A moments sembla que han aprofitat elements que els feien gràcia (els rètols lluminosos, per exemple), i que després han intentat integrar-los a l’espectacle d’alguna manera. A mig camí entre la instal·lació artística, la visita guiada i l’exposició, Hosta i Toronell van aprofitar cada racó del Celler del Sindicat, un impressionant edifici en desús (patrimoni industrial i sentimental), i al final van aconseguir fer riure petits i grans amb les escenes més senzilles i absurdes. El millor d’aquest duo és la seva subtilesa, guanyada després d’anys d’interacció amb el públic, i les troballes visuals que omplen les seves propostes (les ulleres de 3D, la casa-cargol, les paperines amb enciam). Crec que Escargots conté dos espectacles en un, i potser es podria desdoblar en “espectacle itinerant per a edifici emblemàtic” i en “espectacle de petit format per a teatret de putxinel·lis”. Així i tot, petits i grans vam sortir del Celler amb un somriure als llavis. Què més es pot demanar?

Després de passar pel Foment, el Casal Popular d’Igualada, a picar alguna cosa, vam tornar a L’Escorxador, on Guillem Albà estrenava Calma!, el seu darrer espectacle. Estrena absoluta a Europa, però no al món, ja que el muntatge s’havia preestrenat al Temporada Alta Iberoamèrica, on va fer funcions a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Albà reivindica la calma, la tranquil·litat i la desconnexió en un món cada dia més sorollós i caòtic. No és fàcil posar-se tot el públic a la butxaca sortint sol, en un gran escenari, tocant la guitarra, però Guillem Albà és capaç de tot això i de molt més. El públic se sent identificat i riu davant del mirall deformat de l’home dels mil mòbils, i a partir d’aquí, quan ja ens ha guanyat, Albà ens porta allà on vol. Ajudat dels objectes i titelles dissenyats per L’Estaquirot Teatre i Alfred Casas, la música de Pep Pascual i la coreografia d’Ariadna Peya, el clown reivindica la quietud i la lentitud davant d’un món que ho vol tenir tot i ben de pressa. La interacció amb el públic és un altre dels talents innats d’Albà, que sap fer que els espectadors col·laborin en l’espectacle d’una manera un xic naïf, sí, però certament efectiva. I afectiva també. La màquina que accelera el temps i l’escena on Albà representa el cicle vital són les més encertades del muntatge, que també compta amb moments de delicades ombres xineses. I no explicarem res més, perquè la gràcia d’aquest muntatge és veure’l i viure’l en directe, és clar. Després de Pluja, on Guillem Albà s’unia a Clara Peya en una mena de sessió de teràpia a quatre mans, Calma! té tots els números de triomfar allà on vagi.

Finalment, la nostra escapada igualadina va acabar dissabte al matí, on ens vam dirigir a les Cotxeres dels Moixiganguers. Allà vam conèixer els sud-tirolesos Teatro la Ribalta – Kunst der Vielfalt (“art de la diversitat”), que van presentar l’espectacle Superabile. Una paraula amb doble significat, ja que en italià significa “superable” però també “súper hàbil”. Ens trobem davant d’un muntatge protagonitzat per actors amb diversitat funcional, dos d’ells en cadira de rodes, que adopta el format de fumetto o còmic teatral, gràcies a l’ús del projector de transparències. La cursa diària dels discapacitats per fer les tasques quotidianes, des de rentar-se i vestir-se fins a les més elaborades, serveix per reflexionar sobre la poca preparació de la nostra societat per relacionar-se i interactuar amb la diferència de tota mena. Amb humor, mala llet i molta ironia, les transparències permeten que el protagonista voli, practiqui l’esquí o destrueixi les escales que, diàriament, li entorpeixen el pas.

“Que bonic, m’entén quan li parlo?”, “Va néixer així, o bé…?”, “Quina llàstima, un noi tan guapo!”. Aquests i altres comentaris, inofensius en teoria però molt feridors a la pràctica, són alguns dels exemples amb què es troben aquells que van en cadira de rodes o tenen alguna discapacitat. Un altre dels moments més potents i colpidors de l’espectacle és quan es fa una reivindicació de la soledat: sempre acompanyats pel cuidador o pel familiar, sempre compresos i/o compadits, no tenen mai la possibilitat de ser independents. “Volem un lloc on estar sols”, diu la parella que intenta festejar, amb la presència de l’inevitable cuidador entre ells dos, un destorb que no els deixa cap mena d’intimitat. “I si un dia, per casualitat, guanyem… què guanyarem? Res”. Ovació a peu dret d’una platea emocionada, davant d’una proposta honesta i molt ben feta. Bravi!

SUPERABILE (trailer) from Teatro la Ribalta – Vielfalt on Vimeo.

La Mostra va continuar fins diumenge a la tarda, com complementarà una futura crònica, i a més de la celebració del trentè aniversari amb la publicació d’un llibre escrit per Núria Cañamares i d’una exposició, també suposa la cinquena i darrera edició en què ha estat dirigida per Pep Farrés. L’igualadí tanca així una etapa en la gestió cultural, deixant una Mostra més gran, més diversa i molt ben preparada per als reptes del futur. Els de Can Núvol hi tornarem, no en tingueu cap mena de dubte. Molta sort en tots els teus projectes futurs, Pep!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació