Titelles per tot el que no volem recordar

17.09.2018

L’escenari Joan Brossa de La Seca ha estrenat una adaptació literària digna de Nobel. Joan Cusó, històric fundador de la companyia de teatre del gest Vol Ras, dirigeix Veus de Txernòbil, que es va coure el curs del 2017 a l’Institut del Teatre i ha aterrat a La Seca fins al pròxim 30 de setembre.

‘Veus de Txernòbil’, espectacle que es pot veure a La Seca fins al 30 de setembre.

 

Un bomber de Txernòbil com n’hi va haver tants altres

Poques històries m’han colpit tant com la que obre La pregària de Txernòbil de Svetlana Aleksiévitx. Liudmila Ignatenko es va casar molt enamorada, quan tenia 23 anys. Diu que el marit i ella anaven agafats de la mà fins i tot per comprar el pa. Quan el reactor de la central va explotar, el seu marit bomber va acudir a apagar l’incendi radioactiu amb mànigues de camisa. La Liudmila, embarassada, va acompanyar el marit durant els 14 dies que van precedir la mort d’ell, convertit ja no en home sinó en deixalla radioactiva. La nena que Liudmila duia al ventre va morir, i la Liudmila està malalta des de l’accident nuclear. Sembla el mite de Dafne i d’Apolo, però va ser la història de moltes dones i dels seus marits, “herois” d’una pàtria que els va enganyar i que no es va ocupar mai prou de les necessitats dels afectats. D’aquí a uns anys, algú escriurà sobre Fukushima.

L’espectacle Veus de Txernòbil comença, a la sala més aristocràtica de La Seca, amb una coreografia: el ball impossible de Liudmila i el seu marit que mai no poden arribar a tocar-se, separats per la radioactivitat. De fons veiem una pantalla, una presentadora de televisió bielorussa. Un titella en forma de dona vella soviètica es cola a la pantalla. La tornarem a trobar: ella representa els vells que van quedar-se a la zona radioactiva de Txernòbil, sols i soles, acompanyats només pels llops i pels animals que van tornar.

 

Txernòbil en dades i un espectacle de titelles

Abans que comenci l’espectacle, se’ns projecten les dades: 800.000 soldats soviètics d’una mitjana de 33 anys van morir a causa de Txernòbil; de cada 100.000 habitants de Txernòbil i rodalies, 6.000 estan malalts (de càncer, però també d’altres patologies vinculades a la radioactivitat); el sarcòfag difunt que contenia el reactor encara batega i emet les radiacions corresponents; Rússia continua amagant moltes dades de la mateixa manera que va treure ferro a l’accident quan aquest va tenir lloc el 26 d’abril del 1986. Centenars de pobles ucraïnesos i bielorussos van ser desallotjats (del tot? No, hi ha avis que van tornar) i esborrats del mapa a causa dels efectes de la radiació sobre absolutament tota forma de vida.

I a més, no ho sembla. Les dades fan venir calfreds, i en canvi d’entrada ningú no s’ho esperava: tothom temia la guerra, però fins a l’any 1986 això de la radiació no sabien el que era. Dies després de l’accident els cucs de terra van desaparèixer, i també les abelles. Però el sol brillava igual i els camperols continuaven cultivant el camp. A partir d’aquesta paradoxa entre horror i rutina serena Aleksiévitx construeix un relat periodístic que de base no difereix gaire de l’enfocament teatral que n’ha fet la companyia Potcuia. M’explico. Els actors i actrius canten, pinten, treballen en cadena per cobrir de sorra el reactor. Una nena sap que es morirà però no plora.

Una escena de ‘Veus de Txernòbil’, espectacle que es pot veure a La Seca.

Adaptar l’horror històric a l’escenari

Alfred Casas ha construït els titelles de les àvies soviètiques i el llop i els animals i les ha dotades d’una expressivitat afable, però no ho ha fet ell sol: a l’escenari, les mans de dos dels actors o actrius aconsegueixen fer-nos creure que som davant d’aquestes senyores, víctimes de Txernòbil com ho van ser tots els éssers vius del seu entorn. La paraula víctima sona grossa, però els titelles us faran somriure.

El gran encert de l’espectacle és l’aparició del llop, dels titelles, de tots els invents que la companyia utilitza per explicar unes històries que de tan dures són inexplicables. Cusó i els seus exalumnes, constituïts ara com a companyia Potcuia, aconsegueixen escenificar i presentar amb lleugeresa unes històries reals d’una injustícia tan gran que difícilment podríem empassar-nos en forma de tragèdia. La dramatització del text d’Aleksiévitx s’ha fet de manera col·lectiva i la selecció de les històries que s’expliquen és equilibrada, ni massa llarga ni massa curta, sense sobreabundància d’històries de nens malalts, per exemple. Per altra banda, la construcció del muntatge teatral a partir d’elements diversos que van des del vídeo, la música, les actuacions de titelles, el recital i l’actuació, és d’un bon gust remarcable.

Aneu a veure Veus de Txernòbil. No us espanteu pel que retrata ni tingueu por que el sopar de després us senti malament: és història, la història de tots que encara no està acabada: molts estats han invertit per les noves obres que caldrà fer al reactor, un reactor en flames que va distribuir radioactivitat fins a milers i milers de quilòmetres a la rodona. L’espectacle és breu, imaginatiu i tendre: una lliçó i un exercici de memòria històrica i d’empatia, que probablement és el sentiment de l’espectador per excel·lència.