‘Timbuktu’, clam contra la barbàrie, guanya set Cèsars a França

6.02.2015

Amb l’estrena de Timbuktu d’Abderrahmane Sissako arriba a les nostres cartelleres una nova candidatura a guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. La nul·la representació africana a les nostres pantalles comercials s’aconsegueix revertir fugisserament gràcies a l’arribada d’aquest film, que ja va ser motiu d’interès durant la seva estrena en la secció oficial del festival de Cannes. Ara ha estat distingit amb set premis Cèsars a França.

Fotograma de la pel·lícula 'Timbuktu'

Fotograma de la pel·lícula ‘Timbuktu’

Aquest film ens mostra com la ciutat de Timbuktu viu sota l’horror del fanatisme religiós mentre a les afores, Kidane –interpretat pel músic malienc Ibrahim Ahmed que fa el seu debut en el cinema– viu amb la seva dona i els seus dos fills en les dunes del desert del seu ramat de vaques. La harmonia i tranquil·litat de la seva vida s’esberlarà per sempre quan Kidane mati accidentalment un pescador que li havia pres la seva vaca preferida.

El terror de la desgràcia inevitable es farà present més enllà d’alguns rampells inicials d’humor irònic que relativitza la bogeria prohibicionista i punitiva dels islamistes radicals quan s’obliga a les dones a cobrir-se el cap i usar guants o perseguir els fumadors i els que interpreten o escolten música.

En aquesta espiral sense aturador de cega obcecació religiosa en què s’arriba a impedir l’ús de la pilota, el realitzador es capaç de crear un moment únic, màgic, amb els nens simulant un partit de futbol sense pilota. Però res pot aturar aquesta follia fonamentalista que s’escampa com un virus mentre es persegueix qualsevol desviació amb patrulles de control, detencions, execucions o lapidacions.

Entremig, Sissako procura recalcar les incongruències, els enganys, les trampes o les contradiccions d’aquesta colla de energúmens sense escrúpols. També usa recursos com les metàfores visuals, que sovint serveixen per dir allò que sovint no es pot explicar per culpa de la precarietat dels mitjans de realització, encara que es superen amb escreix les inherents limitacions tècniques i l’extrema senzillesa d’altres títols.

El reputadíssim cineasta maurità, responsable de pel·lícules tan recordades com Bamako (2006), reflecteix a Timbuktu la inapel·lable tragèdia que comporta l’aplicació de la gihad de part dels islamistes extremistes en el cor del continent africà. La simplicitat i elementalitat de la història contada per Sissako esdevé un colpidor clam contra la barbàrie i un bell cant a la llibertat i la tolerància.