Thomas Bernhard i l’imitador de veus

25.10.2017

A L’imitador de veus (El Gall editor), un recull de textos curts, amb l’argument condensat en una idea i traduïts per Clara Formosa Plans, Thomas Bernhard (1931-1989) ofereix el bo i millor de les seves lletres esmolades, incisives, centrant el seu focus d’atenció en el poder com a poder, i en crims i assassinats de tota mena, també del suïcidi.

Thomas Bernhard

En una de les veus dels seus relats, Bernhard diu que a Salzburg hi ha un alt índex de morts voluntàries. Com sigui, passejant aquest agost per la ciutat de Salzburg ens saltaven a la vista rètols on s’anunciaven els serveis de psicòlegs i psiquiatres. La llum de l’estiu austríac i alemany, escenaris habituals de les ferals històries contades per Thomas Bernhard, potser no deixa veure aquestes despietades foscúries de l’ànima tal com són descrites per l’escriptor en uns relats els protagonistes dels quals tenen professions diverses, entre manuals, intel·lectuals i artístiques. Personatges sovint reals recreats a través de la ficció per tal de donar visibilitat literària, i sempre amb un rerefons filosòfic, a fets en aparença intranscendents, però que amb la ploma de Bernhard adquireixen categoria.

Thomas Bernhard, escriptor colossal, sempre es va mostrar com un escriptor incòmode en la seva societat per la seva radicalitat en la denúncia dels envitricolls del poder i la hipocresia de les societats benestants, i fins i tot cultes, que, no obstant això, amagaven en el seu interior l’ou de la serp, aquella certa podridura moral que va dur al nazisme.

A vegades l’avorriment, els diners guanyats sense l’esforç del treball i la deshumanització de certes elits pot ser mortal i desembocar en situacions que, des del quotidià fins a l’insòlit, mostren brutors morals a molts nivells. Situacions que fins i tot podríem qualificar de patològiques, clíniques, com les que amb la seva extraordinària capacitat narrativa i amb el seu estil literari inconfusible, Bernhard trasllada als seus relats curts, alguns tan sols de mitja pàgina. Prou, però, com per sacsejar la consciència dels lectors tranquils que simplement volen llegir una bona història.

Les cent quatre petites històries que componen L’imitador de veus ho són, bones històries. Però són històries punyents, amargues, i algunes marcadament nihilistes, sorgides de l’experiència i de l’observació atenta d’un malestar espiritual que es manifesta en un malestar psicològic i fins i tot fisiològic. Thomas Bernhard, que va escriure moltes obres de teatre, domina a la perfecció la creació de personatges principals i secundaris que van des de la tragèdia cruel fins a la comèdia ben descarnada. Sota un aparent distanciament, amb escriptura gairebé notarial, Bernhard explica, per exemple, la història d’un professor turmentat pels seus alumnes. S’intueix un peculiar cas de bullying exercit en contra del docent. Tant és així que el bon home es lleva la vida. En el seu testament, el professor deixa les seves possessions a aquests alumnes maltractadors amb l’esperança de ser finalment acceptat i perdonat. Una autèntica tragèdia existencial com la que Bernhard també deixa entreveure en el petit relat on parla dels últims dies de Knut Hamsun en una residència d’avis. La història figura que la hi explica un cuidador de la residència on l’escriptor noruec, Premi Nobel de Literatura 1920, va morir l’any 1952, amb 93 anys. És ben clar què vol assenyalar Thomas Bernhard amb l’anònim final del gran escriptor Hamsun.

Prodigiós creador de veus, com la d’un dels seus personatges, l’imitador de veus, que imita veus de gent famosa amb gran destresa, però que quan se li fa la proposta d’imitar la seva veu diu que això no ho sap fer, Bernhard té una veu inimitable, de gran valor intel·lectual i artístic Si encara no coneixeu l’obra de Thomas Bernhard, L’imitador de veus és una bona porta d’entrada al seu personal, tot i que poc complaent i inquietant, univers literari.