Thomas Bernhard al Círcol Maldà: Senzillament complicat

6.02.2013

Sovint em pregunto si encara hi ha gent que s’endinsa en un teatre, si entre la crisi anihiladora, el crim de l’IVA, el futbol sempitern, la televisió cretina i els gadgets infantils dels mòbils permeten a alguna ànima despistada entrar en alguna sala d’espectacles i presenciar sense neguit un acte tan efímer com una obra de teatre.

Senzillament complicat de Thomas Bernhard es representa al Círcol Maldà

La veritat és que d’oferta n’hi ha molta, i tampoc cal un gran ull per descartar-ne fàcilment el setanta cinc per cent; la resta, però, té bona pinta i el risc pot, fins i tot, sorprendre molt i reconfortar. Repassant, doncs, la cartellera teatral d’aquesta Barcelona tan pansida topem amb un autor formidable que no hauríem d’obviar: Thomas Bernhard, un personatge sempre odiat i celebrat amb la mateixa puixança. Els detractors no li suporten les construccions formals, la seva musicalitat, la cadència embolcant, l’estil implacable, reiteratiu, de vegades fins a l’extenuació, ni la temàtica de caire punxant i filosoficopessimista que acostuma a moure’s pel caient de la malaltia, la mort, la vellesa, la hipocresia i la família criminal, entre d’altres obsessions. Personalment, adoro tot això, més encara la seva intel·ligència dramàtica, la volada lògica del seu pensament amaçador, el criticisme radical, i la capacitat increïble d’exposar la devastació intel·lectual, moral i cultural del nostre món. Bernhard desplega sempre un formidable i inexorable humor, és un mestre de la subtilesa psicològica, i alhora capaç de sorprendre’ns amb dosis de tendresa. Al meu parer, i en molts sentits, és el més gran representant de la tragicomèdia. Per tot això, la posada en escena d’una obra seva em sembla un succés del tot imperdible. No ho dubteu, perquè bona part del teatre i la seva narrativa són excepcionals. De manera que el Círcol Maldà és l’opció de la cartellera que sembla més plausible.

Tanmateix, Senzillament complicat és una obra menor de Thomas Bernhard; l’autor la va escriure per regalar-la al vell Thomas Minetti, un dels seus actors fetitxe, quan aquest va celebrar els vuitanta anys. No hi faltava en el text una dedicatòria molt benhardiana: ‘Pot fer amb aquesta obra el que li plagui’, i així ho va fer Minetti, convertint el protagonista en un dels seus personatges predilectes. I ho va fer gairebé fins els noranta tres anys, quan va tenir el mal gust de morir-se.

Certament, no és la millor obra de l’austríac, és una mica paròdica del que ja havia escrit anteriorment, però no obstant això, el quadre escènic és d’allò més suggerent i desperta una indiscreta curiositat: una habitació, una finestra, un llit de ferro blanc, un orinal, un moble que amaga una corona reial d’atrezzo, una taula amb cadira, una bombeta antiga penjant d’un fil, una nevereta llastimosa, un penjador amb barret, abric i un vestit elegant de l’esposa difunta. En un racó hi ha dos parells de sabates que encara conviuen. I un element que desconcerta molt: un magnetòfon que grava. A dins, Ell, que tragina vuitanta dos anys i un martell a la mà. I Ell, qui és? Doncs és un actor retirat, un fanàtic de la perseverança, una vella glòria que ha perdut el contacte amb la realitat i el món. Una existència de bufó que passa el seu temps tancat a casa matant ratolins, obsessionat pel fracàs de la seva interpretació del Ricard III, anys enllà. Què li queda? La memòria, alguns fantasmes, Mozart, Shakespeare, Shopenhauer i l’entercament. Tres actes que despleguen un llarg monòleg interior, interromput només per Katharina, una nena de nou anys que li porta la llet. Solament Bernhard pot fer això, confrontar de forma magistral bilis negra i tendresa, fent topar el món de la innocència infantil amb el brutal acabament d’una vida patètica i destrossada.

 

Senzillament complicat de Thomas Bernhard es representa al Círcol Maldà

 

És cert que un s’imagina aquest personatge d’una manera, l’inventa, per dir-ho així, en la lectura prèvia. En aquest sentit Josep Minguell i Moisès Maicas han bastit un protagonista contràriament al meu, l’han fet un ésser greu, però que es balanceja entre un cert patetisme i l’aire entranyable d’un ancià que ha sofert molt i albira el final. Diria que han apostat per la tendresa, sense excloure’n, afortunadament, l’humor irònic d’un vell impossible. Josep Minguell ha constituït un tipus a la seva mida, magnífic al meu parer, fermament interioritzat, connatural. Dóna gust veure un actor entregat al seu personatge en total soledat. Del que jo discrepo són dels fragments recitats en anglès de Shakespeare; ni són en el text original ni calen, penso jo, més aviat distreuen l’autèntic tarannà del personatge. A Bernhard, aquest tipus de gratuïtats, per ben intencionades que siguin, no li escauen gaire, ell acota meticulosament les accions precises en les seves obres. La llum, en canvi, hi és vital i perfecte. Thomas Bernhanrd és un autor dur i difícil de posar en escena, senzillament és complicat, però haig de dir que la funció que ofereix el Círcol Maldà és estupenda i francament recomanable.

A tall d’anècdota contaré què va succeir durant la funció de diumenge, penso que és prou il·lustrativa del món que patim: al meu davant hi havia dues adolescents, que tot just seure, l’una li etzibava a l’altre: però, nena, on m’has portat? Quin antru més cutre! Com em divertia per dins pensant què els esperava. Als cinc minuts ja esbufegaven i la més mona va treure de la bossa de mà un petit estoig, i sense cap amoïnament es va posar a maquillar-se tot desplegant un mirallet. Cada vegada que la llum es fonia en el canvi d’escena, es preguntaven una a l’altra: Ja s’ha acabat, no!? Finalment es va acabar, i la del mirallet va dir: Tia, m’he avorrit més que a la classe de cultura, imagina’t! Com fer entendre en aquest parell d’extraviades, -què dimonis hi feien allà?-, que justament aquella obra era feta per i contra elles, que l’autèntic mirall era a l’escenari. Probablement, ara ja saben que l’art dramàtic és un art mortal, i que el crim d’haver nascut no es perdona!