The Knick: tota la carn a la graella

21.12.2015

Vivim temps d’abundància serièfila. D’empatx, inclús. La oferta de serials en ‘stock’ és tan àmplia que el devorador de ficció ha de treure temps (més encara) d’on no n’hi ha, i és fàcil torbar-se en la dramàtica disjuntiva d’haver d’escollir entre reprendre un retorn o emprendre una estrena. Drames occidentals, sí, però DRAMES.

TheKnick

Entre tanta carnassa, no obstant, hi ha sèries que són de visualització prioritària. Sèries que, per alguna raó, mereixen un tracte especial per part de l’incontestable espectador. The Knick, n’és una d’elles. Després de donar ales a l’orgia de sexe i hòsties que és Banshee, la cadena Cinemax (filial de HBO) ens serveix una sèrie que ens endinsa en el món de la medicina de principis del s.XX, moment en què la obsessió per descobrir nous i més efectius procediments clínics per part d’una petita comunitat mèdica –esperonada alhora pel context d’emergència tecnològica– i la pràctica instaurada de tècniques encara rudimentàries van coincidir de forma sanguinolenta, afavorint el constant flux de feina als dipòsits de cadàvers. Un retrat de la Nova York efervescent, insalubre i classista de l’època, cosmopolita i paupèrrima, lluent i infestada, assetjada per la permanent amenaça d’epidèmia i hàbitat d’un reducte de metges decidits a trencar motlles –encapçalada aquí pel narcòtic Dr. John Thackery (immillorable Clive Owen)– amb l’esperança de viure en un món on morir fos més una qüestió de ciència que de sort. Malauradament, tot progrés comporta un sacrifici, i en aquest cas qui el capitalitza són tots els malalts de l’hospital Knickerbocker, conillets d’índies d’aquests alquimistes de bata blanca que, en el seu particular “circ”, caminen sobre la difosa línea que separa la pràctica mèdica amb l’ofici carnisser. Coses de l’evolució.

‘La medicina no és com acostumava a ser al 1900’. L’eslògan ens avisa. La promesa suggerida d’un espectacle sagnant i truculent, a les antípodes de l’asèpsia i la sofisticació clínica que caracteritza la cirurgia actual. Un caramel de ‘sang i fetge’ que en desfer-se té un gust deliciós, i  no només per la satisfacció d’assaborir una promesa complida sinó també perquè The Knick explora els conflictes interns que corcaven l’existència d’aquells pioners que, sota la disfressa de la filantropia mèdica, afanaven ser el proper premi Nobel i passar a la posteritat inscrivint el seu cognom en el proper i definitiu artefacte clínic. Queda perfectament encarnada aquesta ambició malaltissa i auto-destructiva en el personatge de Dr.John Thackery, protagonista inapel·lable de la sèrie que, tot i fregar els límits del clixé de personatge abocat a fer un descens a l’infern, la figura de geni obsessiu i cocaïnòman de doble moral resulta prou singular com per despertar una fascinació equivalent a la que desperten els grans personatges de la televisió moderna. John Thackery és la contracultura decimonònica.

Encaixats (inevitablement) de forma perifèrica, trobem a un grapat de personatges, cadascun d’ells més interessant. És el cas del Dr.Algernon Edwards (André Holland), una jove promesa de la medicina moderna obligat a combatre el descrèdit inherent que se li endinya per ser un negre en una societat reaccionària i empresonada en el prejudici. Algernon representa la víctima social, la figura benefactora que lluita contra el MAL i sobre la qual l’espectador vessa gran part de la seva empatia. Un dels hams més interessants de la sèrie és precisament la relació que forja el personatge amb el Dr.Thackery, que d’entrada s’adscriu a la reacció normalitzada d’impedir que un negre ocupi un lloc de rellevància com és la de doctor. Una relació hostil que, a poc a poc, es suavitza i troba espais de complicitat en el desig compartit de fer la revolució mèdica. Dos grans personatges que no menystenen a la resta, enredats en les seves pròpies lluites vitals on l’amor, la soledat, la mort o la justícia són catalitzadors del drama.

Aquesta és una sèrie de metges, sí, però no estem davant d’una sèrie de metges a l’estil de House, on l’embolcall retòric, el to obertament frívol i la fórmula de capítols auto-conclusius fa que sigui més entretinguda que inspiradora. Sense desmerèixer la gran sèrie que va ser House –Hugh Laurie, t’estimem–, el cert és que poc té que veure amb The Knick, una sèrie gens amable, sense additius edulcorants, evocadora i cuidadosament documentada, que no vol caure bé a un públic majoritari. O almenys al públic que, avui dia, entenem per ‘majoritari’.

Que estigui escrita per la ploma bicèfala de Jack Amiel i Michael Begler, musicada per l’anacrònica i al·lucinògena BSO de Cliff Rodríguez –sintetitzadors i sons tubulars al s.XIX, carn de mitomania!– i dirigida ni més ni menys que per Steven Soderbergh, sumen un nombre prou interessant d’al·licients com perquè el devorador de ficció, en plena disjuntiva, en ple DRAMA, es decanti per veure The Knick. Una sèrie que posa tota la carn a la graella. Literalment.

Etiquetes: