Teseu i el Minotaure es troben al Grec

16.07.2018

El Teatre Grec ha acollit aquest diumenge El monstre del laberint, una representació contemporània del mite de Teseu, composta per Jonathan Dove amb el text d’Alasdair Middleton. L’òpera va ser encarregada el 2015 per la London Symphony Orchestra, la Berliner Philharmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence amb la voluntat de combinar un repartiment professional amb intèrprets joves o amateurs. En aquesta ocasió, a Barcelona hem pogut gaudir de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigida per Manel Valdivieso, així com dels Cors de l’Orfeó Català, sota la direcció musical de Simon Halsey i acompanyats de cantants aficionats de totes les edats, tres solistes, la veu en off de Lluís Homar i l’acròbata (mal aprofitat) Quim Giron.

Marc Sala amb membres del cor a ‘El monstre al laberint’. Fotografia de Pau Cortina / ACN.

L’òpera reprodueix l’aventura de Teseu (Marc Sala), que es disposa a matar el Minotaure (Quim Giron) per salvar Atenes, condemnada per Minos, el rei de Creta (Lluís Homar). Cada any, la ciutat grega ha d’enviar un grup de joves per alimentar el monstre semihumà, amagat en un laberint que Minos havia manat dissenyar a l’arquitecte Dèdal (Toni Marsol). En el mite, Ariadna, la princesa de Creta (Gabriela Blanch), té un paper fonamental en la història, ja que ajuda a Teseu a sortir del laberint fent-li present d’un cabdell. En l’espectacle, en canvi, Ariadna es converteix en un personatge gairebé anecdòtic que només apareix al principi i al final de l’obra, deixant darrere seu un rastre de fum que difícilment s’associaria al fil d’Ariadna si no fos per la “A” que porta a l’esquena de la samarreta. Encara que els directors hagin volgut interpretar aquesta absència com un interrogant a resoldre per l’espectador (“qui és Ariadna?”), no deixa de ser una falta imperdonable pels freaks de la mitologia grega.

Dit això, i donant per bona la versió actualitzada del mite de Teseu, la peça desenvolupa el relat mitològic en termes i concepcions moderns, centrant-se en la rellevància del jovent per a una ciutat, la responsabilitat assumida per l’heroi i la desesperació que comporta per a la seva mare. Ara bé, la qüestió principal  és la injustícia patida col·lectivament pel poble, patiment que per al “poderós” no és més que un dany col·lateral de la guerra, necessària per satisfer els seus interessos. El poble, en canvi, és aliè a aquests interessos però en pateix en primera persona totes les conseqüències, obligat a oblidar qualsevol altre interès que no sigui la pervivència. La lluita pel poder i la lluita per la vida habiten en mons diferents, operen amb principis irreconciliables; una distància molt ben representada per l’actuació coordinada dels cors i sobrevolada per la veu en off del rei Minos. El poder, entès com la capacitat de fer morir, està en un “lloc” diferent del de la vida, entesa com la possibilitat de futur; concepcions modernes que ens podríem preguntar (amb Foucault, per exemple) si encara són adequades per comprendre el nostre temps.

En qualsevol cas, a l’aventura de Teseu els joves són el futur de la ciutat; arrabassant la joventut d’Atenes, Minos l’està aniquilant tant o més que si en destruís les muralles. Però alhora, el jovent també és l’esperança generada i arrabassada per la guerra, una llavor cultivada i desterrada abans d’haver donat cap fruit. Aquests rols generacionals són tan rellevants en la representació que marquen els espais i tempos de l’òpera, de tal manera que l’escenografia (cube.bz) esdevé innecessària. Tan universalment comprensible és l’allunyament dels fills que el lloc on s’esdevingui aquesta situació és superflu; hi ha prou amb els rams d’olivera i les escales del Grec per escenificar les migracions dels personatges.

Val a dir, però, que la possibilitat de fer-ne una lectura política queda frustrada per la manca de referències simbòliques; en canvi sí que trobem, per exemple, una clara al·lusió als refugiats en la versió francesa. Però no ens podem estar de quedar-nos amb la qualitat musical d’infants, joves, adults i ancians que es troben al teatre per interpretar les gestes de Teseu i els joves d’Atenes, despertant una nit més la màgia del Grec.