Terra estranya

A Espai Raval de Palafrugell, i fins el 16 d’octubre, s’hi pot veure l’exposició fotogràfica Estranya terra de Jordi Cané. Un recull de fotografies en blanc i negre d’un sord i certer desassossec. Obres impecables i implacables que  mostren i demostren que sí, que certament, la nostra, l’empordanesa, és una estranya terra. Una terra ciclotímica, aparentment suau com la plana i complaent amb els visitants, però alhora displicent amb els forasters quan parlem gruixut entre nosaltres, com la tramuntana.

Cané ha anat a buscar l’altra cara del paradís, piscina i cort que som i l’ha trobada. Amb una bellesa tan estranya com la terra que retrata, ens posa davant del mirall i ens inquieta. Com un David Lynch de les Gavarres ens explica allò que hi ha darrere els jardins polits de gespa.

L’Empordà, dèiem, és piscina, hortet i cort d’un paradís llogat que molts viuen com a somni possible, però que és del tot irreal, si el mires des d’aquí. Des d’aquí o des d’allà. Ells o nosaltres. “Nosaltres som nosaltres” és la frase que defineix els pobles superbs i salvatges. Nosaltres ho som. Com també som bassal i rega que no condueix enlloc.

Qui ens perdonarà de tanta deixadesa? Qui recuperarà els pins trossejats? Nosaltres som nosaltres i bastim arrels profundes que dels sorrals s’eleven a l’últim pis de l’edifici més alt. Nosaltres som nosaltres i fins lloguem accents i estirabots per tal que els nostres visitants puguin sentir-se més propers i encara més propis d’aquesta terra malmenada.

Pulcrament, la tarda asserena la plana i busca el silenci de la tardor a l’altra cara del que som. Perquè nosaltres som també el cadàver podrit de l’ocellet perdut en una cuina de disseny amplíssima i blanca, minimal, estranya, asèptica.

Totes  les versions dels grisos assuaveixen la línia l’asfalt abandonada que entra en el bosc;  i que si bé abans aixafava estepes, ginestes i romanins, ara s’esquerda i dóna pas al groc intensíssim dels pixallits en la seva discontínua central. Les bales de blat plastificades són també metàfora dels temps nous que ens espatllen la figura d’un paisatge que voldríem ancestral, a redós del temps. I al seu darrere, els magatzems de ciment sense cap finestra, amb obertures mínimes, a la manera del nostre romànic cec i eficicent.

Nosaltres som nosaltres i llogats per tot l’estiu som dels que erròniament pensem que oferint el cos no oferim l’ànima. No cal dir que la proposició és falsa; a hores d’ara ja hauríem de saber que cos i ànima són una mateixa cosa, i que no es pot perdre l’un sense perdre l’altra.

La mirada d’en Jordi Cané ens explica tot això i més amb una insòlita i inexplicable bellesa.