Teresa Costa-Gramunt. Quan Jurupari era déu

18.03.2016

Als llibres de Teresa Costa-GramuntLa Porta Índia, Noviluni a Washington, Estampes de Cuba, Santuari grec, Sol ponent, sol ixent, London o El saber del cor, que tradueixen el seu “interès antic i renovat per la vida espiritual dels éssers humans concretada en unes creences “, com diu en el seu pròleg, cal afegir-hi el recent Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil), un llibre de poemes amb el qual em vaig identificar des del primer moment, atesa la meva condició de català-mallorquí i naturalitzat brasiler fa gairebé més de quatre dècades.

Crist del Corcovado a Rio de Janeiro | Foto: Teresa Costra-Gramunt

Crist del Corcovado a Rio de Janeiro | Foto: Teresa Costra-Gramunt

En aquest viatge real / imaginari ella no va sola. Com en els altres viatges el fa en companyia del seu marit, Oriol Pi de Cabanyes, ànimes bessones no idèntiques. El traç comú que en defineix l’acord ella el revela, subtil, en trepitjar les altures abismals del Pão d’Açúcar de Rio Janeiro, i és el de ser: “com aus novelles que aprenen a volar, / no sentim ni el bé ni el mal del món, / només esglai …. En aquest viatge hi ha encara un altre llaç comú d’índole etnològic-cultural que els uneix: l’obra de Gaudí que tradueix una cosmovisió tel·lúrica i holística catalana, semblant a la dels nadius amerindis, la terra dels quals per primera vegada trepitgen i comparteixen. De fet, com l’autora em va dir, el motiu del seu viatge va ser l’exposició al Brasil d’unes fotografies d’obres de Gaudí provinents de Catalunya.

L’actualitat del tema que aborda, el nus poètic dels seus breus escrits, pot ser valorat a la llum d’aquest fet: a partir de la dècada dels anys 20 del segle passat, les nacions llatinoamericanes busquen trobar les arrels de la seva identitat singular que els universalitza precisament per la seva condició ameríndia. L’obra de Viviana Gelado, Poètiques de transgressió: Avantguarda i cultura popular als anys 20 a Amèrica Llatina (2006), il·lustra bé aquesta nova consciència i propòsit. En el cas concret del Brasil, va bé assenyalar l’obra de Mario d’Andrade: Macunaima (1928), amb la proposta nacional-universal del caràcter o identitat brasilera, que es fonamenta en els valors cultivats i celebrats de forma sacrosanta pel poble brasiler, i expressats en la literatura oral indígena i en el seu folklore d’origen principalment africà. En relació amb el tema que ens ocupa no podem deixar de citar l’obra de Sergio Mederos: Macunaima i Jurupari: Cosmogonies Ameríndies (2002).

En els seus escrits, l’autora té com a cicerone i interlocutor imaginari el personatge central: Jurupari. El contingut dels significats primordials de les experiències viscudes per l’autora cal trobar-los en aquestes paraules de la gran escriptora brasilera, Clarice Lispector, que ella absorbeix de la seva matriu arquetípica: “Vull alimentar-me directament de la placenta”. El tenor cristal·lí que es troba al seu llenguatge poètic cal relacionar-lo, perquè se les fa seves, en les paraules del gran poeta brasiler, cònsol de Brasil a Barcelona (i gran coneixedor i admirador de la cultura catalana fins al punt d’haver escrit un llibre sobre Joan Miró): “que la paraula lleu pesi tant com el que es vulgui dir”.

La primera i cinquena part del seu llibre, com una porta que l’obre i l’altra que el clou, els dedica a donar fe del personatge central de la seva narrativa, Jurupari, amb la cita de les paraules de Luis da Camara Cascudo a Geografia dels mites brasilers: “Pel que sabem, al Brasil els cultes indígenes més respectats i seguits, el veritable culte nacional, era dedicat a Jurupari.

Així, en el primer capítol titulat De Jurupari a Tupá Deus, l’autora hi exposa com els conqueridors: “arraconaren Jurupari a les fosques, després mostraren Tupá a la llum / Tupá fou la imatge amb què els conqueridors prepararen l’adveniment d’un déu abscòndit. / Mentrestant, la faç del nou món fou Tupá. / Catecismes, peces dramàtiques, himnes i cançons eren compostos en honor de Tupá. / Nóbrega, Anchieta, Aspilcueta Navarro, Abbeville, Thevet, van compondre versos a major glòria de Tupá. / Així fou com Tupá substituí Jurupari. / I amb el temps, Jahvé substituí Tupá”.

El cinquè i últim capítol titulat: A la nit dels temps, l’escriptora el dedica a rescatar l’índole demiúrgica de l’heroi mític amerindi Jurupari, destronat per obra i gràcia dels colonitzadors. Tot just transcric el poema antològic del conjunt: Oració del vell déu, per a mi el més profund i pedra angular del seu llibre: “Un topazi blau és el talismà del déu, llum celeste de Jurupari, do atorgat en matrimoni sagrat al si de la Terra / “Oh, Déu que vius, mineral, en la joia preciosa “- diuen en veu baixa els fidels / I donant-se les mans amb devoció li preguen: “Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal”. Atàvic prec que ens recorda el prec semblant de la oració evangèlica del Parenostre. Com s’explica, això? Secret arcà.

Les parts o capítols que van del dos al quatre tracten de l’experiència viscuda per l’autora tot copsant la presència viva d’aquest heroi nacional en el quotidià dels brasilers que viuen en aquestes tres capitals / estats visitats: Sau Paulo, Rio de Janeiro i Minas Gerais. Sobre la primera visita titulada: Sobrevolant Sao Paulo, fa confidència al seu interlocutor Jurupari: “Si veies la metròpoli de Sao Paulo […] diries que has vingut, Jurupari, a un món de somnis […] Parpelleja entre núvols de cendra / la llum que et busca / Jurupari / en la memòria dels déus amazònics “.

Tronc de Kuarup, Museu de l'Indim Rio de Janeiro

Tronc de Kuarup, Museu de l’Indim Rio de Janeiro

En la seva visita a Rio de Janeiro, fa confidència al seu imaginari interlocutor de les xocants diferències socials que observa. Així en el poema “Favelas” (barraques), diu: “Les veig, Jurupari, només girant el cap [..] Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana / els joves somien / convertir-se en futbolistes / en balladors de samba / en Carlinhos Brown “. A Rio també constata la presència viva de la religiositat ameríndia dels seus habitants de tots els orígens: indis, occidentals i negres. Els negres no deixen de ser “emigrants forçats”. I en el ritual de baptisme de brasilitat, cadascun dels seus habitants rebrà un nom: “En el ritual, el xaman dirà les paraules del déu. / Sota el auspicis de Jurupari o de Tupá / l’infant rebrà nom”. Finalment, en la visita a Minas Gerais, per ser el més lusità dels estats, per haver estat el major proveïdor d’or al regne de Portugal, provinent de les seves nombroses mines, que li donen el seu nom, l’escriptora té com a interlocutor a Tupá i no a Jurupari. Per aquesta raó, esprem la seva experiència religiosa ameríndia viscuda inspirant-se en les paraules de Frey Josep de Santa Rita: “Déu regeix el món en el tro i la pluja. / Cel blau i terra fecunda/ qui l’habita sinó Tupá?

L’autora, conscient de la immensitat geogràfica i espiritual del Brasil, del seu enigma, sintetitza en aquests mots que llegim a l’inici del seu llibre: “Les meves instantànies poètiques, com les fotografies que emmarquen una part de la panoràmica, només poden ser aproximacions. Això sí: aproximacions respectuoses i amoroses envers el grandiós misteri de Brasil en els entranyes del qual hi sojorna, com en el cor d’un arbre mil·lenari, Jurupari quan era déu”.

Etiquetes: