Teresa Costa-Gramunt. El somriure de l’esfinx

27.08.2018

Teresa Costa-Gramunt obre El somriure de l’esfinx (Pagès Editors) amb cinc citacions i un pròleg en què reflexiona sobre la naturalesa de la poesia i la seva capacitat de donar i rebre. La poesia com a via de coneixement. “No pas un coneixement reglat”, diu la poeta. I més endavant: “tot és treball i la inspiració una eina de descobriment”. De donar resposta a les injustícies, al dolor i a la mort.

Teresa Costa-Gramunt a la redacció de Núvol | Foto Ester Roig

El llibre es divideix en sis parts, cada una d’elles rica en un generós pensament. Fins i tot la terra rodona com un ventre prenyat, com si fos una dona, pareix, es lliura a la vida que brolla. Enceta el llibreSuite del Garraf”, on deesses, dones admirades, mitologia d’arreu, ens acullen i ens il·luminen. Són un far. Mannà. La mare més antiga. Oracle que ens guia. Amb unes imatges delicades, Teresa Costa-Gramunt és capaç de crear una intensitat que només una poeta consagrada com ella pot fer possible: “I que el silenci, aquí dalt,/ s’expandeix com claror de far”. En aquesta primera part la mitologia, tema que la poeta domina, abasta totes les tradicions i creences que els humans hem confegit per entendre’s a nosaltres mateixos. Amb el seu alè ens han regalat vida: “L’alè de les deesses és el centre del vent”.

La saviesa de la dona que ha viscut prou i ha sabut distanciar-se de les seves emocions per estudiar-les. La capacitat de viure en el present, de ser ara i avui. I aleshores, fer-ne poesia; es fa palès en la segona part, que titula “Gènesi”, perquè efectivament tot el que som, ara, just ara, és el principi: “Ets aquí, i el món es crea de nou”. Arreu la llum. La llum que ens regala una mica més de veritat i coneixement. La poeta, com un infant, “marinera en una mar d’ales blanques”, amb la innocència que és font d’energia de l’Univers, ens mostra diferents principis d’existència.

La mort, sinònim de resurrecció, de nova vida, no de destrucció, en els poemes que dedica a la Setmana Santa en la tercera i quarta part, “Primera Setmana Santa”, on trobem amor, no dolor. Respecte, no fanatisme. Que lluny d’aquelles mostres de falsa religiositat, de por i de foscor, quan l’espiritualitat era utilitzada com a repressió i la culpa, el pecat, eren l’instrument de poder.

I l’altra Setmana Santa, la “Segona Setmana Santa”, la de Maria Magdalena, Judes, Llàtzer. I la de la gent del carrer, com ara els pares de la poeta. La resurrecció i la vida des de la humilitat, des d’una flor petita, un cop més des de la Llum, “com somriuen a la llum les flors humils”.

Teresa Costa-Gramunt s’endinsa a la cinquena part, la part més llarga, en els destins, dies, el temps i el treball: “Dies i filosofies”. Tot allò que fem entre néixer i morir. Venim sense res i morim sense res. Els sudaris no tenen butxaques, diu la dita. Quin sentit té l’esforç desmesurat del dia a dia? I teoritzar a l’extrem? Sense amabilitat tot es trenca. Viure amb total consciència l’avui: “Ahir no és avui ni avui és demà/ només l’instant present em diu que sóc/ en el lliure esperit que fa i desfà/ per tornar a fer, així, l’infinit”. La poeta destil·la amabilitat, humilitat i respecte en tot el llibre. Envers una flor menuda, envers la immensitat desconeguda de la Llum: “Cada bri de vida és una llum, un color en el paisatge”. I tot parlant del que no sembla important però ho és i molt, reprèn la seva implicació amb el món de la dona, per exemple en el poema Les dones de Plató. Què hauria passat si Plató hagués estat una dona? Una elegia a la feina gens reconeguda de la dona que té cura de la casa. Una subtil reflexió de la responsabilitat personal.

Potser el somriure és el que ens acosta més als altres, el somriure franc i empàtic, però també hi ha “El somriure” d’aquesta sisena i última part que és alguna cosa més, com un silenci ple de sentit, com ara el somriure impassible de l’esfinx, de la Gioconda, de Lilith, dels infants. Un somriure ple de misteri, un gest ingràvid. Un gest que ens parla de transcendència, de senzilla revolució. De tenir-ho tot, perquè el que importa és tenir l’ànima plena, ben plena de tresors, i somriure. I això és tot. Tot. Somriure.

“La inspiració de la vida és llum en els teus ulls / claror que esguarda l’univers”, diu Teresa Costa-Gramunt d’un infant. La llum és el fil conductor d’El somriure de l’esfinx. “Hem vingut per recordar la llum”. La paraula, el concepte, el símbol de la llum que ens porta d’un poema a un altre en una reflexió constant. La llum que ens regala la natura, la llum de la serenor interna, la llum de l’espiritualitat, la llum de la consciència que sap viure en el present. La llum de la meditació. Com diu Costa-Gramunt en un dels primers poemes: “Creix un diamant en la ment/ de qui es buida de fals pensament”.

A El somriure de l’esfinx Teresa Costa-Gramunt mira, pensa i escriu, no alliçona, no sentencia, constata. Sempre amb serenitat i tendresa, sempre amb una qualitat humana tan gran que emociona llegir-la.