La senyoreta Keaton i altres bèsties: atresorant la diferència

2.02.2015

Teresa Colom irromp en el camp de la narrativa amb ‘La senyoreta Keaton i altres bèsties’ (Empúries, 2015), després d’haver publicat diversos poemaris. La poeta andorrana recrea un món de fantasia, on bellesa i crueltat es donen la mà. La natura més majestuosa, ancestral i tenebrosa ens obre les portes de l’amor i de la mort. Els paisatges de Colom són sinuosos, subtils i esquemàtics, però els personatges tenen un relleu corpulent i una veu ensordidora. Ens captiva la manera com narra la dolça tristesa: la supervivència, la solidaritat, l’amistat o l’amor entre criatures que són diferents a la resta.

Teresa Colom | Foto de Carles Domènec.

Teresa Colom | Foto de Carles Domènec.

La tendresa. La tendresa és un dels punts essencials que serveix per entrar als contes de Teresa Colom. Una tendresa que ens acarona, a la vegada que ens recorda la fragilitat de la vida i, precisament per aquest motiu, la seva gran vàlua. Les arrels de la tendresa creixen profundes en els contes de Colom, que exploren la duresa i la crueltat de la societat a partir de la diferència. Els personatges, sovint dotats d’alguna particularitat que abraça la fantasia, ens enamoren i ens ensenyen les seves dots per a la supervivència. Una supervivència que no està mancada d’isolació o tristesa. El regal de la diferència ens agafa per sorpresa i el catàleg de reaccions és variat. Des de la resignació, fins a l’afecte exacerbat, l’entusiasme, el despit o la incredulitat.

Les emocions són intenses: un ventall d’amors rars i morts sonades. La mirada de Colom s’atura en l’acte del comiat -l’adéu que implica, inevitablement, el fet de néixer-. L’autora copsa amb una sensibilitat poderosíssima tots els moviments de la dansa de la separació entre la vida i la mort. Darrere de cada família hi ha una o moltes bèsties, perquè els paral·lelismes entre la brutalitat de la natura animal i la natura social són enormes.

“Una de les bèsties del llibre són els convencionalismes socials i els dictats de l’aparença -revela l’autora- però també l’avarícia i l’ànsia de poder”. L’acumulació de diners condueix al camí de la mort, escodrinyada per tots els perills que l’envolten. Els elements al·legòrics que acompanyen els personatges i escenaris que narra Teresa Colom ens acosten a l’univers literari de contes infantils alemanys, en una superposició a corrents simbolistes que atrapen sensacions i estats d’ànim en situacions paranormals i caràcters grotescos que actuen dictats per una brutalitat esfereïdora. Els contes de Teresa Colom ens poden remetre al somriure fosc de la prosa rodorediana i a l’humor i passatges gòtics d’Edgar Allan Poe.

La tristesa. Aquesta és una de les tonalitats de la paleta de colors de l’autora, que capta fragilitat i bellesa de petits i escruixidors detalls al vol. Hi ha petites notes d’humor que amoroseixen la sotragada, però el record del dolor és intens i nítid. Cada conte, que escenifica un part, és un intent de viure: de renéixer, de tirar endavant. I de vegades inicis i finals, vides i morts, són cosins-germans.