Tennesse Williams, el desig i la tragèdia

13.04.2018

Amb Un tramvia anomenat Desig, l’escriptor i dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1910 – Nova York, 1983), va obtenir el prestigiós premi Pulitzer de l’any 1948. Aquesta peça teatral, que més tard va ser duta al cinema amb un gran èxit, és una obra mestra que ara ha estat magníficament traduïda al català per Joan Sellent i publicada per Adesiara editorial.

Marlon Brando i Vivien Leigh

Sabem d’alguns poetes romàntics que van emmalaltir d’amor, amor que es va desgraciar i de resultes hi van deixar la pell: John Keats, per exemple, i també el nostre Manuel de Cabanyes. Però sovint, molt més sovint, aquest mal d’amor assalta dones que viuen desamors fatals i que, corrent el risc d’alienació, o moren o van a parar a un manicomi de per vida, que és una altra manera de morir. Hi ha noms que podem posar a la palestra: l’artista surrealista Leonora Carrington, que al seu llibre Allà a baix narra aquest seu episodi vital esgarrifós. També podem fer memòria de la tragèdia que va viure l’escultora Camille Claudel en la seva relació amb August Rodin. Claudel va finir els seus dies en un psiquiàtric. O el dolor punyent i la desesperació que va desequilibrar la fotògrafa Dora Maar en la seva relació amb Picasso.

L’amor no existeix, diuen els escèptics. Potser no, és una utopia, sobretot l’amor romàntic. Però els seus efectes es deixen sentir i poden ser devastadors. Un desengany amorós profund, de calat, pot matar, o enviar al psiquiàtric, com hem vist. En un episodi d’aquestes característiques es pot produir un desequilibri que desencadeni vés a saber quina patologia. Ja m’hi poso jo mateixa, als vint anys, amb aquella anorèxia (llavors aquest nom encara no existia) que per poc no m’envia a l’altre barri. Vaig escriure aquesta història a La crisàlide. Un horror vital, sobretot a nivell espiritual, que vaig transformar en una ficció literària trenta anys després. Sí, vaig necessitar trenta anys per elaborar aquell dol, i encara no sé.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquesta follia sobrevinguda i que en alguns casos pot arribar a ser crònica, és el tema de fons, l’os dur de rosegar en la lectura d’Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams. De forma magistral, l’autor invita a entrar en un argument que situa el lector-espectador en un lloc miseriós i degradat de Nova Orleans on viuen Stella, una jove filla d’una família de rics terratinents d’un poble del sud dels Estats Units, ara arruïnada, i el seu marit, Stanley Kowalski, un polonès de maneres rudes, barroeres, a vegades bestials, que beu i juga amb uns amics que són si fa no fa com ell, tot i que n’hi ha un que sembla diferent. Aquest personatge de nom Mitch inicia una relació amb Blanche DuBois, la germana d’Stella acabada d’arribar en aquest indret sòrdid, i que per manca de diners s’instal·la en aquest petit tuguri de mala mort on viu la germana i el marit, tot i que ella, naturalment, és una senyora. Una senyora, però, que també beu massa, que li tremolen les mans, però sobretot li tremola el cor. A mesura que la peça teatral es va desplegant amb uns personatges secundaris magnífics que fan de contrapunt als personatges principals, veiem la impostura de Blanche per tal d’aconseguir que Mitch, el pretendent, arribi a casar-se amb ella. La seva solitud emotiva fa feredat, la història que l’ha provocada és dramàtica com anem sabent a mesura que el relat avança.

Blanche, a qui els lectors veuen les intencions tota l’estona, sembla que menteixi però no menteix en sentit estricte. Perquè ho dic, això? Perquè hi ha mentides i mentides, i a vegades hi ha mentides que oculten la veritat més profunda. La mentida a vegades és com la ficció, que sovint mostra molt més clarament la veritat profunda de les coses. Així, en una patologia momentània, o estable, tan se val, la ficció a vegades és un camí per explicar l’absurd d’una experiència que se sent tan vivament, que crema l’ànima, però que el jo no acaba de comprendre. No hi ha hipocresia en aquest relat. En el camp de la psicoteràpia es diu que les persones no tenim història sinó passat, i aquest passat és un viver d’històries virtuals…

Així, doncs, la veritable hipocresia és dóna a nivell conscient, la hipocresia és voluntària. És el que sembla voler dir-nos Tensessee Williams a través d’aquesta peça teatral i per això situa en el mateix nivell, per contraposar-les, la ficció-veritat que sorgeix del dolor d’ànima d’una persona que beu perquè se sent desgraciada, i la hipocresia ambient, fruit d’una deshumanització i d’una fredor emotiva que pot resultar tan feridora i despietada. El final d’Un tramvia anomenat Desig és una tragèdia en estat pur. Res de més dramàtic que tancar algú en un centre de suposada rehabilitació perquè la societat, ni la llunyana ni la propera, no li fa lloc. Certament que l’amor romàntic és una enganyifa. Però, i l’altre amor, l’amor fraternal, o l’amor-amistat, o l’amor solidari? La inconsciència davant el dolor anímic dels altres i la manca de pietat que llegim en el cor d’alguns dels personatges d’Un tramvia anomenat desig és terrible. Què ens fa malvats? Aquest és un enigma que no es resol pas ni en aquesta obra de teatre ni en la vida. Com a bon dramaturg, i en la mateixa línia del gran Shakespeare, Tennessee Williams ens hi fa pensar.

Etiquetes: