Temps salvatge. Bitllet d’estrena

11.05.2018

Nit d’estrena al Teatre Nacional. Xavier Albertí dirigeix Temps salvatge de Josep Maria Miró, un dramaturg que s’enfronta a un dels reptes més grans de la seva carrera: omplir la baluerna de la Sala Gran.

Laia Manzanares

L’obra ens situa en una comunitat de veïns que viu blindada i atemorida després que unes pintades amenaçadores a la façana de l’edifici hagin congriat un ambient ominós. L’arribada d’una adolescent desbocada, una esplèndida Laia Manzanares (Merlí), enrareix la convivència entre uns veïns que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors. Miró ens va presentant la vida íntima de quatre parelles (tres heretosexuals i una homosexual), vides creuades i esquerdades davant la imminència del desastre. L’autor sap crear una tensió dramàtica que ens va fent un nus a l’estómac a mesura que avança l’obra fins a encongir-nos el cor en un desenllaç xocant i alhora plausible. Miró amorteix el cop final amb un monòleg de Raquel (Míriam Iscla), una dona valenta que s’havia postulat per ser alcalde del poble i que davant l’ensulsiada col·lectiva arriba a la conclusió que val més renunciar-hi: “Em sembla que han de venir temps difícils. (…) Vam tenir la sensació que havien agredit les nostres parets però, en realitat, van traspuar què hi ha de debò dins les nostres cases”. Amor i podridura. “Tinc la sensació que el món s’ha tornat incomprensible (…) Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge”, rematava Míriam Iscla davant d’un públic que havia entrat al teatre sense saber qui seria el president de la Generalitat.

Temps salvatge és un bon espectacle perquè parteix d’un text excel·lent, i se l’ha acompanyat amb una direcció segura i una interpretació solvent. Xavier Albertí ha tingut la gosadia de programar un text valent i torbador en un teatre de vuit-centes butaques. Hauria pogut relegar-lo al pis de baix i fer calaix amb La importància de ser Frank a la Sala Gran. Però ha estat fidel a la missió d’un teatre públic  i ha donat al seu deixeble la mateixa oportunitat que Sergi Belbel ja havia brindat a Pere Riera i Jordi Casanovas. Es demostra així que tenim dramaturgs amb coses a dir. Només cal acompanyar-los amb pols ferm sense abandonar-los a la seva sort.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La sala gran, per al teatre de text, és d’allò més incòmoda. Seia a la fila 21 i vaig perdre’m bona part dels diàlegs. Quina llàstima! La pregunta que es fa la Ivana, o Iwana: “Aquest és un lloc bonic per viure?”, m’ha recordat l’inici d’una novel·la d’Elfride Jelineck, en què, amb tota la mala intenció, afirma que “aquell és un lloc bonic per viure-hi”, quan ja intuïm que el terror ens espera quan girem full.