Telenovel·la quàntica de científics i amor

18.12.2018

Servidor de vostès recorda amb precisió quan va veure 4D Òptic per primer cop. Novembre del 2003, Espai Lliure. Alguns dels meus companys nuvolaires encara anaven amb pantalons curts i els genolls pelats, i berenaven davant del televisor tot veient el Shin-chan. Aquell text, aquells actors, aquella sala a tres bandes… Si la memòria no em falla, crec que era el primer cop que servidor de vostès trepitjava l’Espai Lliure, una de les sales més ben fetes de Barcelona. Noms com els de Javier Daulte, l’autor del text, però també dels actors David Vert, Nies Jaume, Jordi Rico o Sandra Monclús se’m quedarien fixats en la meva memòria teatral per sempre. La colla del 4D Òptic. La Perla 29 ha realitzat l’arriscada operació de recuperar aquell muntatge, i l’experiment ha sigut tot un èxit. Repeteixen, amb quinze anys d’experiència a les seves espatlles, els mateixos intèrprets, amb la incorporació d’Albert Triola en el paper del desaparegut Quim Dalmau, a qui la companyia dedica la funció.

Alguns dels actors de ‘4D Òptic’, de Javier Daulte, a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Pep Daudé.

Aquesta crítica és, en certa manera, un experiment. Vaig veure l’espectacle fa més d’una setmana, però esdeveniments diversos (taules rodones, col·loquis, entregues de premis, fracs de pingüí i vambes grogues) m’han distret de la meva escomesa. Un altre repte: servidor no va prendre apunts durant la funció: estava assegut a la segona fila, centrat, a dos pams dels actors. El crític que escriu aquestes ratlles deixa la llibreta dins de la bossa quan, en les distàncies curtes, els actors poden veure’l. Ser testimoni de com servidor escriu com un posseït pel dimoni, sense mirar els fulls, realitzant gargots incomprensibles com qui no vol la cosa és un espectacle que no desitjo ni al meu pitjor enemic. Tot i això, vaig gaudir de valent i conservo un molt bon record de l’espectacle, o sigui que aquesta crítica naixerà de la meva (castigada) memòria. Som-hi.

Un laboratori, taules blanques, una pissarra, ordinadors. Un dels elements que millor recordo del muntatge original (què és original i què és còpia?) és la manera amb què els actors em van fer entrar en aquesta història de ciència-ficció mentre teclejaven compulsivament en (vells) ordinadors (ostensiblement) apagats. Ara i aquí el laboratori és més net i les pantalles són planes, però la facilitat amb què els actors et fan submergir en la història és la mateixa. La fórmula de l’èxit del muntatge de Javier Daulte (que signa el text, l’escenografia, les llums i el so) podria ser aquesta: veritat més intel·ligència escènica, multiplicades per velocitat. El text dels científics és dit de forma ràpida, quasi atropellada, però això no és ni un recurs fàcil ni un truc de vell director: són gent intel·ligent, per tant van per feina. Com els integrants de la comunitat de nerds de la sèrie The Big Bang Theory, ells xerren de ciència, fan totes les referències que els passen pel cap i, si tu ho enganxes o no, és el teu problema. Carme Poll, Albert Triola i Nies Jaume parlen de congressos, hotels, flirtejos i competència deslleial entre científics amb la mateixa veritat i gràcia amb la qual els actors disseccionen (per no dir escorxen) els seus companys de professió. David Vert i Jordi Rico, germans a la ficció, són dos actors que també podrien ser germans a la vida real, per la seva gran expressivitat facial i enorme domini del tempo de la comèdia.

Nora Navas en una escena de ‘4D Òptic’, a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Pep Daudé.

Nora Navas interpreta la becària del laboratori. Sí, una becària d’una edat estupenda, i és una de les estrelles de la funció, que d’altra banda és un obra totalment coral. Navas té el do de la comèdia, i tant les seves mirades com, sobretot, l’escena de la intervenció teledirigida fan que desitgem veure-la en un registre còmic molt més sovint. L’altra reina de la comèdia és Sandra Monclús, que té aquella rara qualitat (per poc freqüent) de ser una d’aquelles intèrprets que sap riure’s d’ella mateixa en escena. I una altra de les (grates) sorpreses de la nit està protagonitzada per Nuria Legarda qui, de fet, no vèiem en escena des d’aquell primer 4D Òptic primigeni.

Però de què va, 4D Òptic? Científics, òptiques revolucionàries, pesquers japonesos, realitats augmentades, universos paral·lels, cantants de pop melòdic i bandes de delinqüència organitzada. Un espectacle ple d’humor, ràpid i espectacular (en el bon sentit de la paraula), on els seus intèrprets gaudeixen de valent. I això, amics, no passa sempre, al teatre. I aquí es nota. 4D Òptic és el laboratori Roosenvart i la mansió Urkel a dins d’un teatre, que al seu temps és a dins d’una nau gòtica, que al seu temps és a dins d’una biblioteca. Al cor de Barcelona s’hi fa teatre argentí amb actors catalans en estat de gràcia. I si volen entendre d’on surten les obres d’un Jordi Casanovas, d’un Marc Angelet, d’un Alejo Levis o d’una Clàudia Cedó, entrin al pati de la Biblioteca de Catalunya. I ja m’ho diran.