Teenage Dream. Retrat de l’artista adolescent

10.02.2015

El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danès Kierkegaard fins al cantautor català amagat rere La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d’estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu. La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina…

Teenage dream, de Projecte NISU

Teenage dream, de Projecte NISU

I la repetició és, precisament, la clau de la primera part de l’obra Teenage Dream que NISU Project està presentant aquests dies al Tantarantana. És a través de la repetició d’uns actes absurds i ridículs (la celebració de l’aniversari i l’entrega de regals de la nena adolescent que es va fent gran) que veiem la decadència de la filla i, amb ella, la desesperació dels pares. A través de petits canvis, de reaccions lleugerament diferents, veiem que no tot és tan meravellós com l’habitació ensucradament rosa i els somriures forçats que els pares ens volen fer creure.

Una molt àgil i divertida primera part que ens transporta als millors moments de The Art of Entertainment dels holandesos The Need Company que fa uns anys vam poder gaudir al Teatre Lliure. La sàtira a la farsa de la televisió de masses. A la cursileria d’una vida passada pel sedàs de la factoria Disney. Perquè, no ho oblidem, aquesta obra és una biografia apòcrifa de l’expúber anteriorment coneguda com Hannah Montana que avui dia es fa dir Miley Cirus, la provocació innecessària. Amb una intel·ligent combinació d’allò més vulgar d’aquest personatge (twerking, llengots, robes escadusseres…) i unes reflexions d’alta volada sobre la vida, cites d’en Jacques Brel i somnis recurrents, NISU project ens mostra vivament la realitat d’una adolescència trasbalsada i, amb ella, d’una societat que ha capgirat els seus valors. I ho fan sense pretensions morals ni adoctrinadores, sinó tan sols exposant el fet tal com és. I aquesta és una de les virtuts d’aquesta obra.

Per descomptat que la segona part, quan s’aturen les repeticions i comencen a parlar i la Hannah/Miley fa un discurs sobre el neoliberalisme, el ritme baixa considerablement, però la bona feina d’en Guillem Gefaell, en Xavier Torra i l’Albert Pérez Hidalgo, fa que l’obra torni a remuntar i ens condueixi al final deixant-nos un molt bon gust de boca.