Teatre urgent i conferència biopolítica

11.02.2014

Divendres passat el Lliure de Gràcia va acollir una sessió doble provinent de Madrid: el muntatge “Recortes” i el monòleg d’Alberto San Juan “Autorretrato de un joven capitalista español”. Teatre urgent britànic i confessions d’un ex-galant del cinema ibèric, en una nit plena de debat polític i compromís social.

 

Nuria Gallardo interpreta el monòleg Reflectante, de Clara Brennan

 

Al programa de mà llegim que “Recortes” és teatre urgent, un projecte sorgit de l’impuls immediat de tots els qui formen la companyia, és a dir, el dramaturg Juan Cavestany, el director Mariano Barroso, i els intèrprets Nuria Gallardo i Alberto San Juan. Es tracta de dos monòlegs de mitja hora de duració cadascun, sorgits del projecte Theatre Uncut, la resposta britànica a les retallades en cultura del 2011. El primer text, “Hi Vis” (Reflectant) de Clara Brennan, és la història de la mare d’una jove discapacitada ingressada en una residència. La mare ens explica tot el que ha fet, des del moment en què la seva filla va néixer, perquè aquesta fos una nena feliç, tot i estar envoltada sempre de les dificultats i inconveniències que una discapacitat psíquica comporta, entre elles la cadira de rodes, les sondes, les infermeres o els cotxes adaptats. El text és la confessió de la mare que compra un consolador a la seva filla perquè es masturbi i conegui el sexe, la mateixa mare que decideix disfressar-se de pallasso per poder anar més sovint a la residència i poder passar el màxim de temps amb ella. El text és un al·legat contra la ceguesa dels polítics respecte els temes socials i, en aquest cas, sobre la cura que necessiten els més febles de la nostra societat, una matèria en la que no s’hauria de poder retallar. Tot i que potser és en alguns fragments un xic repetitiu i obvi, el text aconsegueix molt bé el que es proposa. El dret de les persones discapacitades de tenir una sexualitat normalitzada és encara un tema tabú per a molta gent, com va demostrar el silenci una mica incòmode del públic durant la primera meitat del monòleg (amb deserció d’una espectadora inclosa), trencat tímidament i a poc a poc per alguns somriures. Nuria Gallardo interpreta la mare que es disfressa de pallasso amb grans dosis de veritat i sense gota de sentimentalisme (gràcies a una direcció molt mesurada de Mariano Barroso) i els aplaudiments generosos del públic en finalitzar el monòleg van deixar clar que si l’audiència estava un xic esmaperduda era degut més a la duresa del text que a una altra cosa.

 

David Grieg | Foto de K. Ribbe

El segon monòleg és “Fragile” (Fràgil) de l’escocès David Greig, una peça per a dos personatges, el Jose i la Carmen, el primer en escena i la segona interpretada pel públic. S’informa als espectadors que hauran de llegir en veu alta els sobretítols projectats a l’escenari, i això que en el paper pot semblar una broma o picada d’ullet fàcil a les retallades promogudes pel govern (no hi havia pressupost per una altra actriu), acaba aconseguint un interessant efecte escènic. Jose (trobem del tot innecessària l’adaptació dels llocs i la traducció dels noms dels personatges que ha fet Juan Cavestany) entra de matinada a casa de Carmen, una treballadora dels serveis de salut mental. Ell, pacient del centre, està alarmat pel tancament imminent de la institució, i es presenta a casa seva amb una idea al cap: ruixar-se amb benzina i calar-se foc per tal d’obligar a la societat a reaccionar (tal com va fer Mohamed Bouazizi a Tunísia, considerat el “pare de la Primavera àrab”). El recurs de fer llegir al públic el text projectat de Carmen crea un efecte de pregària, com si assistíssim a una cerimònia religiosa o a qualsevol acte on es repeteixin una sèrie de consignes. Consignes que s’acaben convertint en mantres, quan al final de la peça ens trobem tots plegats repetint “Esta situación es una puta mierda y tiene que cambiar”, diverses vegades, en un acte de comunió pública certament teledirigit, però igualment efectiu. Alberto San Juan interpreta el paper del malalt mental amb ofici i certs tics de la professió a l’hora d’apropar-se a aquest tipus de personatges (tocar-se molt la cara, per exemple), però és convincent i es nota que creu molt en allò que fa.

 

El cicle Fora d’hores 

El mateix divendres i dins el suggerent calaix de sastre que és el cicle “Fora d’hores”, Alberto San Juan va presentar un altre monòleg, aquest escrit i dirigit per ell mateix, que de fet ja vam poder veure l’any passat al Barts. “Autorretrato de un joven capitalista español” és una brillant conferència-espectacle, un acte de sinceritat d’un actor que ja és massa gran perquè el truquin per ser “el guapo de la pel·lícula”, però encara massa jove per fer de “pare del guapo de la pel·lícula”. Unint la història d’Espanya des de les acaballes de la dictadura i la Transició fins al moment actual amb la seva pròpia biografia, San Juan es despulla emocionalment per bastir un exercici d’història comparada: des del cèlebre concepte de “atado y bien atado” amb el qual Franco es va encarregar de deixar-ho tot, passant per l’exterminació del Partit Comunista Espanyol i auge del PSOE, San Juan parla d’història però també de teatre, d’economia, de política internacional i d’amor. Aquell actor que semblava que s’havia de menjar el cinema espanyol (“Yo salía en el País Semanal y escribían: Alberto San Juan lleva pantalones diseñados por…”) i que amb els seus amics va fundar la companyia Animalario, es presenta davant nostre amb tots els seus dubtes i imperfeccions, mostra orgullós la seva panxa cervesera i relata algunes de les interioritats del món de la faràndula. “El espectáculo podrá gustar, podrá no gustar… Pero el tío ha leído!”, diu mentre posa sobre la taula els feixos de llibres sobre la Transició espanyola que citarà, per demostrar que allò que Franco va deixar al sac i ben lligat és l’enorme poder que actualment encara ostenta la banca i les grans empreses de l’estat. San Juan ens parlarà, durant les dues hores que dura l’espectacle, sobre Henry Kissinger, Willy Brandt, Felipe González, la Revolució dels Clavells i els acords militars entre els Estats Units i Espanya, inserint pinzellades del seu “jo” adolescent, imitant molt finament el rei Joan Carles I i tots els presidents de govern que ha tingut Espanya, o fent escoltar al públic el cantaor José Menese i el seu tango “Ya se va acabando el miedo”. El qui va ser considerat un dels actors més prometedors de la seva generació ens confessa que no treballa tan sovint com voldria, que fa recitals amb un guitarrista, més recitals amb una banda de jazz i que fins i tot ha participat en una sarsuela a Madrid (és a dir: que té moltes ganes de treballar), i que ha arribat a substituir a Hugo Silva en una pel·lícula, per la qual li van exigir que s’afaités la barba (blanca), es tenyís els cabells i es posés una faixa. Barrejant socioeconomia i història personal, Alberto San Juan es pregunta com pot ser que en un país que no va arribar a tenir mai un estat del benestar (sinó més aviat “un estado del medio estar”) es poden arribar a retallar tants drets socials, i afirma que quan el seu fill vagi a l’escola li donarà cada matí un bon got de ginebra perquè la LOMCE no li entri al cap. Tampoc se salven els grans mitjans de comunicació espanyols i les seves connexions amb la banca, i s’agraeix el gest per part d’un (dels tants) en la seva època nens mimats de El País i el Grupo Prisa (però això, com reconeix San Juan, donaria per un altre espectacle sencer).

 

Alberto San Juan ha escrit i dirigit Autorretrato de un joven capitalista español

 

Amb un final un xic allargassat i amb el públic literalment exhaust després de tanta Història i tanta cita (però feliç), l’actor finalitza l’espectacle citant a Bertrand Russell (“En este mundo ya se ha trabajado demasiado”) i recitant el poema de Jaime Gil de Biedma “Apología y petición” (“De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, / porque termina mal”). Hem viscut una gran nit de teatre polític, urgent i de resistència al Lliure de Gràcia. Una nit de teatre crític on Alberto San Juan ens ha recordat (sense dir-ho) perquè no treballa tan sovint com voldria des de que va presentar la gala dels Premis Goya del 2003 (l’any dels Animalario i del “No a la guerra”). Si van a Madrid i es troben a Lavapiés, potser tindran la sort de topar-se amb aquest espectacle al Teatro del Barrio, una sala que s’autodefineix com a “cooperativa de consumo cultural” i que és un dels molts espais escènics interessants que ens ofereix la capital del regne ara mateix. Avisats queden.