Teatre per la tràquea

Romeo Castellucci va presentar el cap de setmana passat Juli Cèsar (Trossos) al Temporada Alta. L'església de Sant Domènec va acollir un ritual teatral per a cinc actors, una microcàmera endoscòpica, un artilugi mecànic i nou bombetes.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Romeo Castellucci va presentar el cap de setmana passat Juli Cèsar (Trossos) al Temporada Alta. L’església de Sant Domènec va acollir un ritual teatral per a cinc actors, una microcàmera endoscòpica, un artilugi mecànic i nou bombetes. Oriol Puig Taulé hi va assistir i ens ho explica aquí.

Juli Cèsar (Trossos). Fotografia de Luca del Pia

Versió reduïda del muntatge que la Socìetas Raffaello Sanzio va fer de Juli Cèsar el 1997, aquests Trossos (Pezzi staccatti) són una reducció de quaranta-cinc minuts d’un dels discursos més famosos de la història del teatre i de la retòrica: el que pronuncia Marc Antoni després de la mort de Juli Cèsar, en l’obra homònima de William Shakespeare. L’espectacle s’inicia amb una fuetada eixordadora, que espanta i al mateix temps situa els espectadors en estat d’alerta. Dins el marc arquitectònic de l’altar major de Sant Domènec, un fons blanc i una taula amb una cubeta i estris mèdics. Entra un home jove amb barba i melena, desinfecta una microcàmera, i ens mostra uns primeríssims plans dels pèls de la seva barba, dels ulls, de l’interior de l’orella, del nas i de la boca. Finalment s’introdueix la microcàmera pel nas i veiem, projectades en una pantalla rodona, les imatges en directe de la seva glotis (l’espai entre les cordes vocals i la laringe), mentre diu les primeres línies de Juli Cèsar, pronunciades per Flavi i Marul·lus.

Com una boca dins d’una altra boca, veiem la glotis obrint-se i tancant-se mentre sentim les paraules dels dos tribuns esbroncant els artesans de Roma, que són al carrer esperant el pas de Cèsar. Les imatges projectades tenen la cruesa d’un examen mèdic, la visceralitat d’un tros de carn i la fredor d’una endoscòpia. Estem davant d’una confrontació entre el discurs i la carn, les idees i la mucositat del nostre organisme. L’espectador es veu davant una imatge que l’incomoda o directament el violenta. L’actor interpreta l’escena de forma molt convincent, essent conscient que ell, que hauria de ser continent i contingut del missatge, es limita en aquest cas a ser el continent de l’aparell que produeix la veu i, per tant el discurs, quedant la seva pròpia presència física (exterior) en un segon pla. El súmmum per un actor: no ser admirat per la seva bellesa o qualitat interpretativa, sinó per l’eficiència i fascinació de la seva glotis.

Tot seguit entra en escena Juli Cèsar, vestint una toga vermella, i caminant molt lentament. Els seus passos produeixen un estrèpit com de monstre, dinosaure o Godzilla, i dos joves situats al darrer terme de l’escena pengen el seu bust, cap per avall, d’una politja. Juli Cèsar puja a un pedestal blanc i emet un discurs sense paraules, una coreografia de moviments acompanyada per efectes sonors. Un discurs buit de contingut intel·lectual però que ens remet a la forma de discurs per antonomàsia: el del polític, el rei, l’emperador o el dictador. Els assistents li amaguen els braços i el cap dins la toga, que es converteix en sac, sudari o bossa on s’embolcalla un cadàver. I se l’emporten.

Llavors apareix en escena Marc Antoni, amb toga blanca amb una franja vermella (toga pretexta) i comença el discurs més conegut de l’obra de Shakespeare (“Amics, romans, compatriotes: deu-me vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar, no a gloriar-lo”). Marc Antoni és interpretat per Dalmazio Masini, de setanta-cinc anys, poeta, traductor i especialista en poesia italiana del segle XIX, i al qual després de superar un càncer de gola se li va practicar una laringotomia. El discurs per excel·lència, la retòrica en la seva màxima expressió, les paraules més ben dites per un polític en la història (per manipular l’opinió del poble) són pronunciades per un home que té l’aparell fonador malmès. La veu ressona gutural, pregona, surt explícitament de l’interior de l’intèrpret i, suposem que amb l’ajuda d’un petit micròfon situat dins mateix de la gola, les paraules es converteixen en esforç, lluita, saliva… en pur element corpori.

El discurs es converteix en una prova física per a l’orador i en una prova de resistència per a l’espectador. “Amics, jo no he vingut pas a robar-los, els vostres cors. No sóc un orador com Brutus (…) no tinc ni gota d’esperit, ni els mots, ni el pes, ni el gest, ni l’elegància ni el poder del discurs per a remoure la sang dels homes”. Les paraules de Marc Antoni (sumant, a més, un segon nivell de lectura amb els subtítols en català) es converteixen en vibració, pulsació i aire. Mentre l’actor va dient el seu discurs, un mecanisme amb nou bombetes enceses comença a entrar en funcionament: les bombetes, una a una, van explotant. Un cop la seva carcassa de vidre es trenca, però, i abans de perdre la seva llum, el cor de la bombeta segueix il·luminant per uns breus instants. Màquines orgàniques, màquines mecàniques, microcàmeres endoscòpiques, boques dins de boques i veus sense veu… Quaranta-cinc minuts de Romeo Castellucci que ens deixen trasbalstats i, al mateix temps, amb ganes de molt més.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació