Memòria i crispació d’un amor

13.02.2019

Recordar és llançar un boomerang. Un estudi del present forçat per un viatge al passat. I és aquest boomerang el que colpeja a Véro Dahuron i Guy Delamotte a Reconstitution, text de Pascal Rambert. La peça s’ha pogut veure durant la tercera edició del OUI!, el Festival de Teatre en Francès de Barcelona.

Escena de ‘Reconstitution’, de Pascal Rambert. | © Tristan Jeanne-Valès

Les peces de Rambert ens empenyen amb força a centrar-nos exclusivament en el text però ni el teatre ni Rambert són solament text. Perdonin l’evidència. El llenguatge ocupa un lloc medul·lar en les obres del francès. Amb la llengua enverina els personatges i la platea. Ara bé, l’autor i director també intoxica des de l’escenografia, que en el seu cas es redueix pràcticament al cos, un cos de moviment calculats i espasmòdics. En el cas de Reconstitution, l’escenografia és a càrrec del mateix Rambert, que ens planta en un garatge. Aquesta vegada, un garatge encastat a la Sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre.

Una claror blanquíssima projectada per uns grans llums fluorescents il·lumina l’escenari i, lleugerament, la platea. El garatge és un lloc gran, gris, insípid. Rambert és estèticament identificable. Els seus muntatges tenen sempre aquesta aparença fabril i despullada. Tacada sovint de colors llampants. Dahuron porta una samarreta i una dessuadora estridents. També ressalta algun cable. Aquesta estridència –ja ho veuran– encaixa perfectament amb el contingut de la peça.

Dahuron i Delamotte, exparella, apareixen per col·locar-se, clavats, de front. S’han reunit per reconstituir el moment en què es van conèixer. Una reconstitució que els ha de dur a la reconciliació. No serà una reconciliació obligadament amorosa (tampoc la veuríem; tot s’acabarà abans), sinó que més aviat intuïm que la trobada ha de resultar en una entesa cordial, de pau, d’acostament; retrobar el sentiment inicial. Tots dos es forcen per aconseguir-ho. Saben que és difícil; un repte amb grans possibilitats de fracàs. Ella s’hi aboca aplicadíssima, rígida, fins i tot ridícula; ell encara la feina amb més tranquil·litat, escèptic però obert. Són dues formes del mateix desamor.

La trobada està plantejada com una cerimònia. Cal seguir un programa. Ella porta la veu cantant, és clar. Claus allunyades; mòbils desconnectats. Començaran, com dèiem, molt distanciats físicament. Un primer element de tensió que aviat es desfarà amb una abraçada (i una inspecció corporal). La tensió, però, continuarà, amb grans moments d’esplendor. Esplendor que aquí es tradueix en desacord i naufragi. 

Veurem avançar la cerimònia. Obriran de les caixes que hi ha al fons del garatge, d’on en sortiran “les fotografies mortes”, autodestructives; trucaran a la seva filla, una filla en discòrdia que té una relació cordial amb ell però està totalment allunyada d’ella; revisaran lectures (“la biblioteca s’ha esfondrat”); i, finalment, arribarà la reconstitució (bricolatge inclòs). Serà ja en un moment de calma: haurà calgut vomitar-se els retrets. “Tinc ganes de buidar-me”, admetrà ella, que dirà que l’amor és, al capdavall, “un canvi de temperatura”. La reconstitució serà un escrutini del passat, i del present. Han aflorat els canvis interiors i exteriors. Al final, el cos tornarà a ser protagonista: acaben nus.

Entrar a Région Rambert és ingressar en un terreny dominat per la crispació. El llenguatge és una eina perfecta per irritar i enfurismar. Saber usar-lo amb aquest objectiu pot desfer l’altre. Ho sabem bé els qui vam veure La clausura de l’amor durant el Grec 2015, l’única peça que Rambert ha dirigit a Catalunya (aquesta vegada era a Nova York). En aquest sentit, diu Rambert a El arte del teatro que “els actors volen carbonitzar el públic”, “veure sortir fum de les orelles dels qui escolten”. Sosté també que “els actors fan vessar llàgrimes; els encanta”. Reconstitution serà només un exercici per fer sortir aquest fum. Les llàgrimes no són una finalitat. I serà també un espectacle de respiració: “La respiració és una balança de gran precisió que dona el pes de les paraules”. Cal apuntar també que la cruesa i la gravetat de la proposta no impedeixen certs esquitxos d’humor que destensen.

El pes del text el carrega Dahuron i és raonable. És ella l’actriu professional (té un torrencial i asfixiant monòleg). Delamotte es dedica a la direcció. El perquè d’aquest repartiment s’entén escoltant la particular història de Reconstitution que és, de fet, la de la majoria de textos originals de Rambert, que treballa d’una forma atípica. Escriu per a actors precisos. És a dir, crea pensant ja en intèrprets concrets que ell mateix ha triat. En el cas de Reconstitution, però, Dahuron i Delamotte van avançar-se i van ser ells els qui van demanar-li que escrivís un text per a la sala on treballen –Le Panta Théâtre de Caen–; Rambert va accedir però el resultat no va ser el que esperaven. Volien un text per a tota la companyia del teatre i l’autor els en va presentar un amb només dos personatges amb ells com a intèrprets. Els va entrar el vertigen, pel crèdit de Rambert, però van acceptar el desafiament. El resultat, sense entusiasmar, funciona, atrapa.

Pascal Rambert (Niça, 1962) és un dels dramaturgs contemporanis més importants de França. El 2016 va rebre el Prix du Théâtre de l’Académie Française pel conjunt de la seva obra, que conté peces com Tout la vie i la Clouture de l’amour. Els seus textos els publica la prestigiosa editorial Les Solitaire Intempestifs, de disseny esplèndid i amb autors com Jean-Luc Largarce o Jean-Paul Wenzel al catàleg.