Tauberbach: la dansa que interroga

12.07.2014

Aquesta ha estat la setmana de la dansa al Festival Grec de Barcelona 2014. Si ahir ens referíem a l’efectiva i convincent Sun de Hofesh Shechter, avui es completa la festa amb la producció de Les Ballet C de la B, capitanejats pel prestigiós i reconegut Alain Platel.

© Chris Van der Burght

Es tracta de fer les bones preguntes, no pas de donar respostes: això ensenya la filosofia. I sembla que el coreògraf Alain Platel ho hagués entès molt bé representant una moderna caverna, on poder tornar sobre el mite de la raó. Per a l’ocasió, un abocador de draps bruts i una malalta que pateix esquizofrènia (la formidable actriu Elsie de Brauw), envoltada de les que podrien ser les seves pròpies ombres: cinc ballarins d’immensa personalitat que juguen amb moviments d’intensa primitivitat i antibellesa. La qüestió que es planteja, no perquè resulti sobradament coneguda, és menys fonamental. I de manera molt especial si pensem que té lloc en un teatre on la percepció de cadascú configura els estats de l’ànima a partir dels quals es dota de significat allò que es mostra sobre l’escenari. El desordre d’un abocador de draps, sobre el que sobrevola el xivarri permanent de les mosques, permet a Alain Platel allunyar-nos de la nostra quotidianitat i forçar-nos a desfer-nos d’allò que ens resulta conegut i així ampliar el ventall de lectures. Fragments de la música de Bach enregistrada per persones amb diferents graus de sordesa i que, per tant, la interpreten de manera diversa a com estem acostumats, acaben de perfilar el clima general de l’obra.

La saviesa coreogràfica i narrativa d’aquesta peça és una demostració clara de la necessitat de construir (encara més que mai!) espais de reflexió col·lectiva, on cadascú pugui mesurar el seu grau de comprensió, capacitat d’atorgar significat i nivell de coratge interior en sentir-se interpel·lat per les múltiples accions que s’executen alhora de forma aparentment desendreçada, convulsa i en diversos focus d’atenció. Per a cada espectador hi ha un fragment, una paraula, un gest reservat i correspon a ell dotar-lo de sentit: una pregunta que apareix, un crit que l’allibera, un gest que reconeix, una acrobàcia que rememora, un mot que el defineix… Si la percepció és la base del coneixement, cadascú pot llegir una obra de teatre o de dansa depenent del foc amb què alimenta el reflex de les ombres al fons de la caverna. Aquesta és la grandesa d’obres majúscules com la que ens ocupa: permeten múltiples lectures més enllà la intenció de l’autor.

Això no invalida ni posa en un segon pla els valors de conjunt de la pròpia obra: tot al contrari. Es demostra encara més la seva solidesa. Podríem descriure aquí aquells sis personatges que omplen l’hora i mitja d’espectacle; o dibuixar una línia argumental que cohesiona tot l’entrellat; o també explicar les imatges efectives que normalment els solos, però també uns escassos duos produeixen. Quedem-nos només amb la noció que Tauberbach no parla de la bogeria. Que la narrativa està al servei del propòsit original d’interpel·lació que assenyalàvem abans. I que mai en un escenari hem vist una mosca ballant amb cos d’atleta; la passió de dues llengües entortolligades amb draps bruts; ni havíem percebut com perdem l’aigua, fonamental per l’organisme, a causa dels gestos sonors de mans i braços quan toquem un violoncel. Totes aquestes idees i imatges (i més) quedaran en el record d’un espectacle brillant i imprescindible.

Però és que allò que de debò es juga en aquesta obra és la posició de l’espectador, no pas perquè l’objectiu últim sigui la seva emancipació, a la manera com proposava Rancière, sinó perquè esdevingui propietari de les paraules i els gestos amb què basteix la seva música de sords quan s’enfronta a la màgia de la (re)presentació.