Tatuar-nos Lorca a l’ànima

23.01.2019

Silenci expectant a la Sala Versus Glòries, que acull LORCA, espectacle sobre el poeta granadí dramatitzat i musicat per Joel Minguet, en una nit de lluna minvant. La calma sepulcral s’esquinça amb el lament d’una guitarra i amb una veu pregona que modula versos de Federico García Lorca des de la fondària de l’ànima. I aleshores es produeix la màgia. Les ales de la poesia ens fusionen, a públic i actor, ens connecten, ens aïllen i ens fan volar en un microcosmos atemporal, al ritme d’una “luz musical que percibe el espíritu”. Després d’exhaurir en diverses ocasions, la Sala Versus Glòries prorroga l’espectacle fins al 22 de febrer.

L’actor Joel Minguet presenta ‘LORCA’ a la Sala Versus Glòries fins al 22 de febrer.

La guitarra i els versos canten l’ànima de Lorca i un crepitar d’emocions pinten a la perfecció el “poderoso encantador” al bell mig del llenç de l’escenari. El veiem, el sentim, l’acompanyem durant els anys de joventut, a la Resi, amb aquella “sed de aromas y de risas”, que Minguet trasllueix des del somriure i amb la veu que traspua olor de tarongina. Tot amb una execució interpretativa i un acompanyament de so —a càrrec de Javier Garrido— impecables.

Guitarra i veu, poemes i cartes, Lorca i Dalí, mar i lament. La relació epistolar i Cadaqués fusionen l’amistat de dos talents i, al seu torn, dues disciplines, pintura i literatura. Un Dalí que escriu amb influències lorquianes i un Lorca que pinta amb referents dalinians. I el mar, sempre el mar com a nexe d’unió, aquell mar que, segons Dalí, li copiava els quadres i que, als versos lorquians, “sonríe a lo lejos/dientes de espuma, labios de cielo”.

Avancem en el temps a ritme de versos i, com el mateix joc de clarobscurs lumínics (el disseny de llums és de Joan Anton Blancher), el poeta canta, també, el dolor, el propi i el dels altres. Perquè la vida és això, “luna y poesia/dolor y alegria”. I arriba la mort. “Chorrea la tristeza por los muebles y por mi alma”, diu el poeta. És en aquest precís moment que l’actor es despulla de guitarra i explica els últims minuts de la vida de Lorca. I aleshores la fusió és absoluta. Lament, dolor i ràbia des de la mirada, una mirada brutal, única, que és la de tots, llàgrimes vessades des d’uns mateixos ulls.

“Heu fet uns silencis meravellosos, espectaculars”, diu Minguet en acabar la funció. I jo recordo el principi del viatge i m’adono que, un cop més, ens hem fusionat amb l’esperit lorquià, hem viscut “el silencio redondo de la noche/sobre el pentagrama del infinito”, que, en aquest cas, ha adquirit finitud en el marc de la Sala Versus.

Un cop al vestíbul, assaborim el moment “afterLorca”: una tapa de truita de patates i una copa de cava del patrocinador (la Cava Agustí Torelló Mates) combina a la perfecció la fusió lorcadaliniana i ens ajuda a digerir a la perfecció el viatge poeticoemocional viscut. Podríem dir, doncs, que de la mateixa manera que Lorca li demanà a Dalí que posés el seu nom al quadre, Minguet no només ha fet bé de posar el nom de Lorca al seu espectacle sinó que ha aconseguit, amb escreix, tatuar-nos Lorca a l’ànima.