Tasto Solo: organetto i clavicèmbal

27.08.2015

Una de les propostes més interessants del Festival de Música Antiga dels Pirineus és la que va presentar el grup Tasto Solo a la Molina, Puigcerdà i Bernui els dies 15, 16 i 17 d’agost, respectivament. El grup està compost per Guillermo Pérez (organetto i direcció) i David Catalunya (clavicèmbal de martells). Es tracta d’un jove ensemble especialitzat en l’exploració i recuperació dels instruments i el repertori dels segles XIV i XV. Tot i així, aquesta vegada els dos integrants presenten un programa que expandeix els límits del seu repertori habitual: la música cultivada sota el regnat d’Enric VIIIè.

Tasto solo

Tasto Solo

La interpretació d’aquesta música amb aquests instruments en particular implica un aparent anacronisme. Si bé tant l’organetto com el clavicèmbal eren fonamentals en la música immediatament anterior –l’ars nova–, normalment s’accepta que amb la desaparició del repertori arsnovístic i el seu peculiar estil, també en van ser oblidats els instruments principals. Tot i així, els membres de Tasto Solo proposen la possibilitat que aquests instruments haguessin pogut continuar en actiu durant el segle XVI, encara que fos de manera marginal. Aquesta idea tan interessant obre les portes a tota mena de preguntes sobre les pràctiques històriques d’adaptació i arranjament instrumental en un repertori que ja de per si alberga molts misteris en relació als seus tipus d’ensembles i instruments, així com també pel que fa a les seves regles i principis d’orquestració.

L’organetto és un petit orgue de registre soprano (una mica més de dues octaves), les tecles del qual (petits botons de fusta) es toquen amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra s’acciona la manxa que alimenta d’aire la canonada. Sovint Francesco Landini (c.1325–1397) i Guillaume Dufay (1397–1474), dos dels principals compositors de l’ars nova, van ser retratats amb aquest instrument. Per la seva banda, el clavicèmbal de martells és una mena de petit clavecí amb un registre d’unes tres octaves i tecles que activen uns martells que colpegen les cordes amb la força que l’intèrpret els transmeti, produint efectes de forte i piano. Així doncs, es pot considerar el clavicèmbal com un antecedent del piano. El seu so, sense apagadors de cap tipus, recorda al del salteri.

El programa del concert estava dividit en tres seccions. La primera i l’última, construïdes a l’entorn de la cort d’Enric VIIIè, abastaven pràcticament tots els gèneres musicals cultivats durant aquest període: música vocal, presentada en la forma de cançons i balades; o els grounds (composicions sobre un basso ostinato, és a dir, sobre una melodia tocada pel baix que es repeteix moltes vegades de manera successiva, mentre que les veus superiors hi elaboren una sèrie de variacions a sobre). La tradició dels grounds va ser tan important per a la música anglesa que, gairebé dos segles després, en trobem l’exponent més audaç en Henry Purcell (1658–1695). Un exemple d’això va ser l’esplèndida Maske de Hugh Aston (c.1485–1558), una composició a tres veus sobre un baix que passaria a ser coneguda com a Hugh Aston’s Ground. El programa va incloure altres gèneres, com ara la música per a tecla (amb el Hornepype del mateix Aston, que podria ser la primera peça de la història escrita en un llenguatge específicament pensat per a teclat); la música per a dansa (amb una composició atribuïda al mateix Enric VIIIè, Kyng Harry the VIIIth Pavyn); i la polifonia especulativa (Upon La Mi Re, de Robert Cooper).

La secció central del repertori explorava música d’una font relacionada amb la cort anglesa copiada durant el segle XVI, que conté repertori alemany del segle XV. Si la música del segle anterior era d’interès per la cort d’Enric VIIIè, això seria un argument a favor del possible ús tardà d’instruments de l’ars nova durant aquest període.

Hem de dir que, si bé aquesta elecció instrumental per a aquest repertori és a primera vista estranya, no és casualitat que de fet sigui adequada a nivell sonor, a causa de la similitud tímbrica i idiomàtica amb dos dels instruments preferits de la música anglesa d’aquest període: la flauta de bec i el virginal. De fet, la família de constructors de la cort d’Enric VIIIè, els Bassano (originaris de Venècia), sobresortien particularment en la construcció d’instruments de vent (especialment, de flautes de bec), però també se sap que, a Venècia, estaven relacionats amb la construcció d’orgues. De manera que no seria gaire sorprenent trobar-ne –entre els instruments dels Tudor– un de similar als instruments de tecla de l’ars nova. Desconec si ja existeix una troballa d’aquest tipus.

Tasto Solo

Tasto Solo

El concert va ser d’una qualitat impactant. Els membres de Tasto Solo són músics excepcionals tant a nivell tècnic com pel que fa al coneixement teòric i l’enginy. Aquest repertori, de la mateixa manera que la música que és de la seva especialitat, l’ars nova, conté un virtuosisme considerable i permet moltes possibilitats d’arranjament i instrumentació. L’exploració que ha emprès Tasto Solo a aquest nivell és admirable, ja que amb aquest programa ens presenten una paleta de possibilitats sorprenents de tot el que poden fer dos instruments d’un repertori anterior amb pràcticament tots els gèneres desenvolupats sota l’època dels Tudor. I ho aconsegueixen d’una manera summament convincent: el desenvolupament del baix continu, la reducció de les peces polifòniques, la invenció de divitions (variacions sobre les melodies simples); tot resulta tan ben pensat i executat que es deixa escoltar amb absolut plaer. No hi ha ni un sol moment avorrit.

El que aquest parell de músics és capaç d’aconseguir amb instruments aparentment menys adequats –per aquest repertori– que els instruments preferits del segle XVI –la flauta de bec i el virginal–, és en tots els sentits admirable, i les seves idees haurien de ser tingudes en compte per qualsevol grup interessat en aquest repertori.

No puc més que recomanar de la manera més vehement al lector que, si no coneix la feina de Tasto Solo, corri a buscar-la. No se sentirà decebut.