Tast genealògic de la música catalana al Mas i Mas

7.08.2015

El dia 4 d’agost Laura Gaya i Isabel Fèlix van oferir un concert en tres sessions en el marc de la 13ª edició del Festival Mas i Mas al Reial Cercle Artístic de Barcelona. El programa estava basat en el seu àlbum Barcelona Belle Époque, enregistrat amb Solfa Recordings l’any 2014. El treball conté obres de Joan Massià, Margarida Orfila, Manuel Blancafort i Frederic Mompou, tots ells exponents del noucentisme musical que imperava a Barcelona a principis del segle XX. Algunes de les obres han estat enregistrades per primera vegada en aquest disc.

Isabel Fèlix i Laura Gaya

Isabel Fèlix i Laura Gaya- Foto: Maika Casalí

Amb el títol Barcelona Belle Époque Laura Gaya i Isabel Fèlix fan referència a una època de fort moviment cultural a la capital catalana. És en aquesta Barcelona que Frederic Mompou (Barcelona, 1893 – 1987) va escoltar un concert de Gabriel Fauré i va decidir dedicar la seva vida a la composició enlloc de la interpretació. Amb el suport de Granados va anar a París on va viure, amb intermitències, durant uns 30 anys. Amb Catalunya l’unia la seva família i la profunda amistat amb Manuel Blancafort (La Garriga, 1897 – Barcelona, 1987), que havia començat a La Garriga l’any 1917. D’aquesta manera tots dos van traçar un eix entre les dues capitals en el qual es desenvolupava la seva música. Mompou presentava les obres de Blancafort a París i el compositor garriguenc li feia de lligam a la vida cultural catalana.

La primera part del concert va girar al voltant d’aquesta història en comú. En primer lloc vam escoltar Romança de Saló, Pastorel·la i Per a Hel·lena de Manuel Blancafort. Destacaven especialment la riquesa de recursos tímbrics: la calidesa del violí en contraposició al so cristal·lí dels aguts del piano. Hi va haver sensibilitat en els cops d’arc, amb un contrast entre la fermesa i la fluïdesa, sempre amb adequació. Les tres peces van estar molt ben relatades, i en la interpretació es reflectia l’experiència de Laura Gaya tocant música jazz; en les melodies hi havia present un aire de dansa, la catalanitat de la música que Mompou defensava i que Blancafort compartia.

Seguidament van interpretar obres de Frederic Mompou. En primer lloc, Altitud, que es va originar en un projecte per a quartet de corda. Després va venir el torn de Jeunes filles au jardin, amb arranjament de Joseph Szigeti, Elegia i Cançó i dansa núm. 1, arranjades per Xavier Turull, Cançó i dansa núm. 6,  i Cançó i dansa núm. 7, ambdues amb arranjament per a violí i piano de Lluís Soler.

D’aquestes peces cal destacar-ne la qualitat dels arranjaments, a la que les intèrprets van donar una dimensió molt interessant mitjançant el tractament de plans sonors. La dicció musical de Laura Gaya entaulava diàlegs amb el piano d’Isabel Fèlix, i també va passar a l’inversa, quan el violí acompanyava el piano amb pizzicati. Es reflectien de forma clara els llenguatges quasi escènics que Mompou sap representar amb tan pocs recursos. En les Cançons i danses es va fer palès el contrast entre la introspecció de la primera i la llibertat pròpia d’una música realment física. Per tancar aquesta part van regalar Oriental d’Enric Morera (Barcelona, 1865 – 1942).

La segona part va començar amb obres de Joan Massià: Intrata, Rigaudon, Amoroso i Allegro spiritoso. Les peces van suposar un gran canvi d’estil, del postimpressionisme al neoclassicisme, que les intèrprets van abordar amb netedat i claredat. El concert va seguir amb Frisança, Barcarola i Scherzando de Margarida Orfila (Maó, 1889 – Barcelona, 1970). Altra vegada van demostrar mal·leabilitat, amb una interpretació tempestuosa, temperamental, d’acord amb el postromanticisme de la compositora. Els dos estils presentats van ser una contraposició molt interessant a l’obra de Mompou i Blancafort, mostrant el gran amalgama musical que oferia la música catalana de la època. Es va tractar d’un concert ben programat, amb un repertori que va permetre conèixer les nostres arrels musicals més recents. Per finalitzar aquesta part van interpretar Serenata d’Enric morera.

Laura Gaya i Isabel Fèlix van oferir un concert ric en molts aspectes. Per començar, en l’àmbit tímbric el violí va passar per un gran ventall de qualitats sonores, de vaporós i lleu a potent i vigorós. El piano, al seu torn, va demostrar una paleta que anava de sons clars i concrets a nebulosos, sempre segons l’estil de la composició.  Va ser molt enriquidor comptar amb intèrprets que coneixen tan bé l’obra que interpreten. Isabel Fèlix ha estudiat a fons Margarida Orfila i totes les obres havien estat treballades a fons en l’aspecte tècnic i també el musicològic.

Bona tècnica i musicalitat, complicitat entre les dues intèrprets i la seva capacitat de gaudir d’aquell espai que queda quan les ones acaben d’esvair-se. Aquella tarda el Saló dels Atlants va estar embolcallat d’una intimitat en forma de mosaic.