“Tan lejos, tan cerca”

La Fundació Colectània presenta del 16 de Desembre al 2 d’Abril una nova exposició col·lectiva en la que sis dels màxims exponents del documentalisme fotogràfic dels anys setanta ofereixen una mostra de la seva obra. Josep M. Cortina va assistir a la inauguració i en fa crònica a Núvol. 

La Barcelona fotogràfica continua estan de sort, perquè aquests darrers mesos se succeeixen, un darrere l’altre, esdeveniments i exposicions carregats d’interès. És el cas de “Tan lejos, tan cerca” que ens ofereix una àmplia mirada dels treballs d’una generació de fotògrafs que a començaments dels anys setanta va centrar la seva mirada en l’Espanya rural d’aquell temps. Uns pobles, unes tradicions i una realitat que estaven canviant profundament i que gràcies al seu treball avui ja formen part de la nostra memòria col·lectiva.

L’exposició s’ha organitzat conjuntament amb el festival PhotoEspaña i està comissariada per Cristina Zelich, reconeguda especialista en fotografia històrica. Com ha apuntat ella mateixa, aquests autors varen saber reflectir molt bé la vida a les petites ciutats de províncies, les cultures marginals i les tradicions, sempre amb una mirada personal i innovadora, allunyada dels estereotips imposats en l’etapa franquista. Parlem de noms com Cristina Garcia Rodero, Koldo Chamorro, ja desaparegut, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Ramon Zabalza i Anna Tubau. Cada un d’ells exposa entre deu i quinze fotografies ben representatives de la seva obra.

Val a dir que tret de Garcia Rodero, que ha adquirit una considerable notorietat i que avui treballa per la prestigiosa agència Magnum, i Koldo Chamorro, que havia estat vinculat a la barcelonesa Galeria Spectrum i al Grupo Alabern, amb d’altres fotògrafs catalans com Fontcuberta, Formiguera o Esclusa, el treballs d’aquests fotògrafs són molt poc coneguts a casa nostra. Ultra la gran qualitat de les fotografies que hi podem veure, aquest és un valor afegit d’aquesta exposició que ens permet descobrir uns autors que estan a l’alçada del millor documentalisme de l’època i que tinc la impressió que els espectadors barcelonins coneixen molt poc. I això que en el debat que va seguir a la presentació de l’exposició tots els autors presents varen mencionar, en canvi, l’admiració i la influència que per ells va tenir la generació de fotògrafs catalans de l’època, que els havia precedit en el temps. Sobretot Colom, però també Miserachs, Maspons, Terré, Pomés o Masats varen ser alguns dels seus principals referents al començament de les seves carreres. És interessant descobrir en les seves fotografies algunes de les possibles influències.

Encara que alguns dels autors varen coincidir sovint en determinats escenaris o esdeveniments, no varen arribar a constituir cap col·lectiu formal; però descobrim molts elements comuns en la seva obra, que la precisa selecció del material exposat s’encarrega perfectament de posar de relleu. La majoria varen néixer en la immediata postguerra – entre els anys 1946 i el 1950 – i varen ser educats, gairebé tots, en escoles religioses que, segons explicaren els mateixos autors, varen marcar la seva formació. Coincideixen també molts d’ells en haver tingut una formació fotogràfica autodidacta. Tots ells mostren un especial interès per la fotografia de persones, pels ambients de festes i esdeveniments populars en què els protagonistes estan més desinhibits. Tots fan treballs personals de llarga durada que fugen de la immediatesa del fotoperiodisme de premsa que, d’altra banda, en aquells anys no permetia una expressió personal. Tots ells, també, cadascun amb la seva especial personalitat, retraten de forma directa, molt pròpia de la fotografia europea més avançada, amb unes formes compositives allunyades de les que podien practicar-se a les Agrupacions fotogràfiques més clàssiques.

Gràcies al treball generós i desinteressat d’aquests fotògrafs, a qui malauradament s’ha prestat poca atenció, podem recuperar avui les formes de vida, les tradicions del nostre passat immediat. Seria bo que aquest material, molt d’ell pràcticament inèdit, pogués algun dia veure la llum en una edició de paper. I no només com a acte de reconeixement a la seva tasca sinó com a element educatiu de les noves generacions de ciutadans i també, per què no, de joves fotògrafs. Sigui com sigui, el bon aficionat no s’hauria de perdre aquesta exposició.