Tan fràgil l’ombra

12.03.2018

L’editorial Llibres del Segle acaba de publicar el tercer poemari de Montserrat Garcia Ribas, titulat Les harmonies fràgils. L’editor, i també poeta, Roger Costa-Pau en fa l’epíleg.

Quan el 2010 va aparèixer publicat el seu primer llibre, Com l’últim joc de mai (premi Bernat Vidal i Tomàs del mateix any), en algun lloc vaig deixar escrita aquesta reflexió: «Ara torna a ser un temps que convé defensar acèrrimament la paraula –no som pas pocs els que sempre hem pensat que tots els temps necessiten la propulsió de la paraula–, i un cop més la poesia compleix la seva comesa de combatre amb cos i ànima la mínima entrega que féssim a les regressions i les renúncies en aquest sentit. Tot i que potser massa tret de context, això queda dit en un passatge de Com l’últim joc de mai: “renúncia / que ofrena / cadascuna de les seves cares / amb impassible / seducció”. O potser: “intimitat / evanescent / que colpeja / despietada / comuna revelació”». Parlava també de Com l’últim joc de mai com el desig diàfan i persistent d’arribar a escriure un poema únic que se’ns presenta fragmentat tan sols –i això és molta cosa!– per les fortaleses del silenci necessari que reclamen les respiracions de cada vers. Avui, amb Les harmonies fràgils, Montserrat Garcia Ribas continua temptant-nos amb fervor a provar de descobrir tot l’estenall de silenci –posem-hi que abissal, extenuant, enigmàtic i revelador al mateix temps– que es pot arribar a fer sentir entre allò dit i allò que no es diu:

Darrere els finestrals,
darrere l’angle ocult,
tan fràgil l’ombra
va forjant la mirada,
la lluïssor o el record
falsament viscuts.

Fem notar que entre aquell esmentat primer llibre, Com l’últim joc de mai, i el present Les harmonies fràgils hi va haver, l’any 2014, el seu (també) primer llibre en castellà, Luz fue, que va merèixer el 38è Premi Vila de Martorell 2013 de poesia en castellà. Es tracta d’un volum ple de magnituds pel que fa al contingut i la forma, i és cert també que hi ha unes connexions evidents en les essències d’aquesta seva manera d’entendre i de concebre la poesia. En el cas de Luz fue, el poeta Jesús Alonso Burgos la clava en una de les seves reflexions que escriu en el seu epíleg: «En la poesia de Montserrat Garcia Ribas aquesta paraula essencial que fa possible les altres, que en dir-se pura i simplement comença a construir el poema, és desig.» Desig, sí. Escriure és desig per a la poeta. Un desig en el sentit més extens del terme que s’engendra en i des de l’exploració i la successiva penetració en l’intern:

Ombres tan sols
a la llinda entre somnis.
Vertígens
d’un jou d’amant que no lluita
per les arrels tènues.

Paul Celan, Giuseppe Ungaretti, Emily Dickinson, Alejandra Pizarnik, Gottfried Benn, José Ángel Valente o Samuel Beckett –per citar tan sols alguns noms– són algunes de les veus d’immensa potència creadora que han deixat petjada ferma en l’univers poètic de Montserrat Garcia Ribas. En realitat, la poeta ja ha manifestat que els seus poemes busquen un lector participatiu que es deixi endur per les paraules i el silenci i que acabi configurant el seu propi món de desig amb la lec­tura fonda… La poesia que escriu Montserrat Garcia Ribas l’escriu des del despullament i amb la paraula descarnada i alhora plena de semences. Cap dels seus poemes narra històries ni conté arguments de res ni per a res. L’escriu des de l’ànima, i aquí tot és sang i tot és vèrtebra. Les harmonies fràgils és un d’aquells llibres que m’agrada dir-ne llibres divisa.