L’esquizofrènia en temps de crisi

Jeff Nichols es confirma com un dels directors més sòlids de l’última fornada americana amb el seu segon film, després del brillant debut de Shotgun Stories

Àlex Gutiérrez

Àlex Gutiérrez

Cap de Mèdia del diari Ara. Cofundador de Núvol.

Només en la capa més externa és aquest un film sobre l’esquizofrènia. El protagonista carrega sobre les espatlles la maledicció familiar: la seva mare va mostrar els primers brots passada la trentena i ara viu sota vigilància psiquiàtrica. En el seu cas, els símptomes se centren en unes visions apocalíptiques en les quals unes tempestes amenacen d’assolar el món i uns somnis en els quals tothom, fins i tot el gos, li és hostil. Tot i ser conscient que els seus engranatges mentals grinyolen, la malaltia l’empeny a construir un refugi contra tornados amb tanta determinació que posarà en perill la família que justament intenta protegir.
Aquesta introspecció serena en els mecanismes de l’esquizofrènia s’acompanya d’un discurs paral·lel sobre la fatalitat. No només per la transmissió de la malaltia de la mare. Se subratlla la transmissió de l’infortuni: la filla única del matrimoni és sordmuda, i Nichols ho utilitza sàviament per subratllar determinats silencis de l’acció dramàtica, sobretot quan el matrimoni sembla desintegrar-se. I les imatges finals del film desquadren l’espectador i el situen davant d’una pregunta inquietant: I si, al capdavall, l’apocalipsi arriba?
Molt més subtils, però constants, són les referències als diners. En aparença, aquesta és una pel·lícula que tracta assumptes més o menys metafísics i/o mentals, en un entorn d’una petita comunitat. Però els problemes derivats de la manca de diners acaben sent un pes feixuc que esclafa els personatges. L’amenaça constant de perdre la feina, l’operació que podria fer que la nena sentís, els diners empenyorats per construir el refugi… Sense tenir cap dels embolcalls típics –i tòpics– del cinema social, pocs films dels darrers anys han mostrat de manera tan diàfana el paisatge anímic de la gent treballadora davant la situació derivada de la crisi.

Tot això ho filma Nichols amb càmera tranquil·la. Hi ajuden els espais amplis de l’oest americà i una paleta de colors intensos però càlids. El muntatge és excel·lent, amb oposicions i rimes genials, sobretot a la primera meitat. Les interpretacions són l’altre puntal. Michael Shannon, tot i el seu encasellament en papers relacionats amb les malalties mentals, ofereix un retrat complex, ple d’arestes i una mirada d’altíssima intensitat. Jessica Chastain, que fa de la seva dona, conjumina dolçor i fortalesa: és alhora mare afectuosa i esposa resistent. Potser el film s’encalla una mica en l’últim terç i caldria haver aplicat la tisora amb més decisió, però el resultat permet saludar l’arribada d’un nou gran cineasta a la nòmina de directors actuals.

Podeu llegir la crítica a The New York Times

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació