Tabac Rouge o el joc de miralls de James Thierrée

26.09.2014

Una estructura enorme construïda amb barres de ferro i miralls presideix imponentment l’escenari. Màquines impossibles entren i surten durant una hora i mitja. Els personatges, plens de pols, com si sortissin d’un calaix oblidat, vesteixen uniformes que semblen sortits d’un temps passat. Una combinació de tecnologia i artesania que ens fa pensar en una mena de ciència ficció vintage, ens trasllada en un moment indeterminat on apareixen objectes que encara no coneixem i altres, com una màquina d’escriure o de cosir, que formen part del passat.

 

James Thierrée presenta 'Tabac Rouge' al festival TNT

Ens trobem, doncs, en un temps sense temps, entrem en la dimensió paral·lela de l’univers creatiu de James Thierrée que aquest cop, més que mai, ens parla de temes eterns. Segurament del més etern de tots, si més no pels artistes: la creació. Des de la seva butaca de pell el personatge encarnat pel mateix Thierrée fuma amb pipa (potser el Tabac Rouge del títol) i crea mons impossibles i onírics. El cos de ball es mou al ritme que ell marca. Bé, quasi sempre. Perquè la creació és sempre lliure? Què passa quan el creador vol fugir de l’estructura de ferro que ocupa l’escenari sense deixar lloc a res més? Ho acceptaran les criatures que, en teoria, estaven a les seves ordres o s’hi resistiran?

Fins ara pensàvem que aquell vell era un artista, però en els espectacles de Thierrée no tot té una única i unívoca lectura. I si ell fos una mena de rei d’un país que cau a trossos? Ara el cos de ball que seguia les ordres del creador són els súbdits del monarca. Ara el que fem no és crear a partir d’un full en blanc. Parlem de política, de poder, de sortir de les barres que ens empresonen per construir alguna cosa nova. En definitiva, de fer una revolució. I és que potser art i poder no estan tan lluny.

Tabac Rouge, en definitiva, ens posa un mirall davant, literalment. Un mirall que reflecteix un món riquíssim i que ens convida a mirar-nos-hi per poder-nos-hi trobar (ho perdre). Un mirall que ens torna qui som i ens convida a ballar-hi, com fa Thierrée a l’última escena. Som qui som, però el nostre destí no està marcat. A ell no li agrada que es digui gaire, però no ho pot amagar: és nét de Chaplin i fill dels creadors de Le Cirque Invisible. Tot aquest passat torna, en part, al mirall que ens diu qui som. Però no és una imatge estàtica. El podem incorporar per canviar allò que creem o, fins i tot, la realitat que ens envolta.