Svetlana, la filla de Stalin

Monika Zgustova (Praga, 1957), escriptora i traductora de sòlida trajectòria literària, i que des dels anys vuitanta resideix a Catalunya, ha escrit, amb la delicadesa i fermesa que acostuma, Les roses de Stalin (Galàxia Gutenberg), una magnífica biografia novel·lada de Svetlana Ióssifovna Stalina, la filla de Stalin. Avui 21 de juny a les 20h Zgustova presenta el llibre a la Llibreria de la Rambla de Tarragona (Rambla Nova, 99)

Quan era una nena, Stalin anomenava la seva filla la meva rosa, o també petit rossinyol. Però això durava un segon, ja que aviat s’enfurismava sense cap motiu aparent i la feia sentir com una inútil, mai no faràs res de bo, m’avergonyeixo de tu. Un sac molt pesant, per a la filla de Stalin, que a més a més va haver de suportar de per vida l’estigma de ser la filla d’un dictador sanguinari, autor moral de milers i milers de morts.

La narradora que hi ha en Monika Zgustova, autora d’obres tan elogiades per la crítica com Jardí d’hivern, La dona silenciosa o La nit de Vàlia, fa una esplèndida i fidel recreació de la història de Svetlana, que va escriure les seves memòries en diversos llibres, que són la base de la narració de Zgustova.

Precisa, fidel i també tendra recreació, ja que Zgustova projecta una mirada plena d’empatia respecte a un personatge que va patir no només els rigors extrems de la història del segle XX, sinó també foscos rigors personals. La mare de Svetlana es va suïcidar quan la nena tenia sis anys. L’esposa d’esperit delicat no va poder resistir l’esperit cruel, mortífer, de Stalin. El matrimoni va tenir tres fills. Al fill gran Stalin el va deixar morir a la guerra a mans dels alemanys. El pare no va tenir cap pietat. El segon fill va morir alcohòlic. L’amarguesa, la còlera i la mania persecutòria de Stalin mai no s’assaciaven i va fer matar també gent pròxima, de la família, que Sevtlana estimava; d’altres van ser enviats als gulags, com el seu primer amor, un home molt més gran que ella: el cineasta Alekséi Kapler. A les seves trobades sempre hi havia un agent del KGB.

A la dècada dels anys 60, la filla de Stalin, en un gest de gosadia i de rebel·lia, va fugir de la figura pètria del seu pare i d’aquell gran gulag, físic i mental, en què s’havia convertit la Unió Soviètica. La narració de Monika Zgustova comença amb una escena molt lírica que es repeteix al final del relat, tancant el cercle. La narració és retrospectiva i s’inicia l’any 1963, al balneari de Sotxi. Svetlana, nascuda el 1926, en aquest moment té 37 anys i dos fills de dos matrimonis fallits. Al balneari coneix l’home amb el qual viurà les hores més felices de la seva vida: l’hindi Brajesh Singh, que la connectarà amb la bigarrada i seductora cultura índia, amb figures tan lluminoses com la del Mahatma Gandhi, i amb textos tan inspiradors com les Upanishad.

El règim soviètic, tan paternalista ell, i tan castrador!, no va deixar casar Svetlana amb Brajesh perquè, tot i que comunista, és un estranger! El règim els farà la vida impossible. Tant que no és descartable la sospita que precipités la mort del bo i pacífic Brajesh Singh. La vídua, perquè així se sent Svetlana respecte a la seva parella, farà mans i mànigues per viatjar a l’Índia, a Kalakankar, prop del Ganges, per complir la voluntat de Brajesh: que les seves cendres siguin llançades a les aigües del riu sagrat. Les dificultats que ha de superar són enormes, i les veiem desfilar en el relat que en fa Zgustova com en una pel·lícula. Però finalment són vençudes i Svetlana passarà uns mesos a l’Índia, un temps de parèntesi, de contemplació de la natura i d’ella mateixa, que la marcarà de per vida. Enlloc com aquí no se sentirà més en pau. Monika Zgustova fa una descripció magistral dels estats d’ànim experimentats per Svetlana, els seus sentiments, els seus pensaments.

Sentiments i pensaments que desvetllaran l’esperit inquiet de Svetlana Al·lilúieva (així és com es fa dir per fugir de l’ombra sinistra del pare), fins que decideix fer el gran pas: no tornar a l’URSS, exiliar-se als EUA. Vol deixar enrere un món opressiu per obrir-se al nou món que ella ha idealitzat. A partir d’aquest moment la narració agafa una gran embranzida, paral·lela als esdeveniments segons com estressants i que en més d’un moment trastoquen el seu fràgil equilibri personal. Ser la filla de Stalin –imaginem-nos-ho per un minut!– no és només una malaurada circumstància del destí, sinó que és també una taca fosca. La figura del pare, tot i ser mort, és allargada. Així, la seva ombra és tan utilitzada pel règim soviètic per perseguir-la com ho és políticament pel país al qual Svetlana vol adherir-se de grat. El somni americà. Tinguem present la Guerra Freda imperant entre els dos universos mentals que en aquells anys dividien el món gairebé en dues meitats. De manera que l’encaix als EUA no li resulta fàcil perquè no ho és. Per altra banda, se sent responsable d’haver deixat els seus dos fills a la Rússia comunista i tan anquilosada. La comunicació amb el fill Iòssif és dèbil. Amb la filla Kàtia no es trobaran mai. Svetlana se sent culpable.

Enmig d’aquesta biografia de Svetlana on tot són fugides endavant, hi ha l’episodi d’una parada en sec, o fugida enrere. Es tracta del temps que Svetlana passa en una comunitat al mig del desert d’Arizona, creada pel famós arquitecte Frank Lloyd Wright, i que és dirigida amb mà de ferro per la seva vídua, la senyora Wright. Una tirania en tota regla, pròpia de les sectes. Svetlana es casarà i tindrà una filla, Olga, amb la qual acabarà fugint de la comunitat alienadora i viurà un temps llarg en una zona boscosa.

Tots aquests esdeveniments, narrats en bella prosa, es descriuen també a través de l’atmosfera càlida, de proximitat, d’unes cartes que se suposa que Svetlana –ara Lana Peters i ciutadana americana– escriu a la seva amiga Marina, també fugida de la Unió Soviètica. Svetlana s’esforça per integrar-se, però no acaba de sentir-se a casa enlloc. En les reflexions vessades en la intimitat de la correspondència amb l’amiga, el lector copsa de primera mà les dificultats de qui ha de fugir, de qui s’ha d’exiliar, de qui ha d’emigrar. Aquesta recreació de la vida de la filla de Stalin presenta amb tot detall la pressió, l’ofec, del pes de la política i de la història en la vida d’algunes persones. Per pròpia experiència, Monika Zgustova coneix des de dins un bon ventall d’aquests estadis anímics, ja que ella mateixa va haver d’abandonar Txecoslovàquia i ha viscut en diferents llocs, també als Estats Units, fins arribar a casa nostra.

Svetlana, a la qual atrau la llum de la llibertat i, sobretot, experimenta el desig profund de ser ella mateixa, de construir la seva identitat al marge de ser la filla de Stalin, va morir en pau en una residència d’ancians a Wisconsin l’any 2011. La seva filla Olga va escampar les cendres de la mare a l’oceà Pacífic. Abans, Svetlana, sentint interiorment la crida dels fills, havia retornat un temps a Rússia, on es va decebre profundament, ja que la filla no la va voler ni veure i el fill, abduït per la personalitat barroera de la segona dona, s’havia convertit en un pocapena. Tots dos, cadascú a la seva manera, la repudien. La propaganda soviètica havia denigrat Svetlana, mentint tot el que calgués, fins al punt que els fills s’avergonyeixen de la seva mare. Amb aquest viatge he netejat la meva consciència, escriurà a la corresponsal Marina. D’aquesta estada de dos anys a Moscú i a Tbilissi, només en gaudirà la filla Olga, que descobreix part de les seves arrels, aprèn rus i georgià, i fa amics de la seva edat.

L’any 1986, Svetlana va retornar a Amèrica, a les seves classes a la universitat, a l’escriptura dels seus llibres de memòries. Finalment, en la darrera etapa de la seva vida, es va convertir tant en una persona asserenada pel pas dels anys i l’experiència com en una figura poètica, tal com la descriu Monika Zgustova en el seu relat: la dama de la closca de nou. Després de la posta de sol, la dama entra a l’aigua del llac amb una espelma encesa fixada per la cera en una closca de nou. La col·loca damunt l’aigua i la deixa anar… La petita nau navega damunt les ones suaus. En aquesta imatge de gran poder visual, i en la qual Svetlana evoca la seva època índia, la més feliç de la seva vida, Orient i Occident es troben, els oposats es reconcilien. Aquesta imatge és també l’expressió del desig profund de Svetlana, i també de tots nosaltres, ens ve a dir Monika Zgustova: el desig de trobada, no de fugida entre el món i els éssers, i l’assoliment de la pau interior, la forma més bella, i més real, de la felicitat a la qual aspirem.