Suzanne Vega i Marlango: entre copes i muralles

31.07.2015

D’entre la multitud d’esdeveniments que inunden l’estiu gironí, cal destacar els concerts de Suzanne Vega i de Marlango, que s’han celebrat a la Ciutadella de Roses i a la Plaça dels Jurats de la capital, respectivament. Dos indrets rodejats de muralles antigues i acollidores, on van sonar cançons càlides interpretades per experimentades veus femenines, en registres molt íntims i suggeridors, sota vestits negres d’estiu.

Leonor Walting, cantant de Marlango | Foto Anna Otero

Leonor Walting, cantant de Marlango | Foto Anna Otero

Una de les fites del Sons del Món d’aquest any era el concert de l’americana Suzanne Vega, el 17 de juliol, al fantàstic espai de la Ciutadella de Roses, una de les bases d’aquest festival, que també es desplega a Castelló d’Empúries, Cantallops o Mollet de Peralada, barrejant sonoritats amb copes de vi de l’Empordà.

La cantautora de Nova York te l’infortuni de patir per l’excessiva i incorrecta identificació amb els seus dos singles més exitosos – «Tom’s diner» i sobretot «Luka», que ja abans de començar molts dels assistents reclamaven. La veritat és que ni tan sols són massa representatius del seu repertori, a vegades pop, sí, però d’altres ramificat en filigranes molt més autorals, de folk nostàlgic i un punt experimental, endolcit també amb elements de jazz i rock. I és això que hem merescut com a espectadors: un concert eclèctic, com sol fer l’artista. Repassant la seva llarga carrera, Vega va recordar, precisament, que el primer disc (homònim) ja ha complert 30 anys, tot i que no es desactualitzen les seves perles, com ara «Marlene on the Wall», «Gypsy» o «Small Blue Thing», melòdiques i emotives, amb la seva excepcional habilitat per narrar petites i commovents històries, sospirades per la dolçor fràgil de la seva veu tendre. Ja cap al final, van arribar «Tom’s Diner», en interessant versió cabaret chill out, i la inescrutable «Luka», mig cantada en castellà.

Feia una nit plàcida i Suzanne Vega s’acompanyava a l’escenari només pel guitarrista irlandès Gerry Leonard (que en el passat va servir a David Bowie o Cindy Lauper, entre altres), una mena de shoegazer senior, discret però molt eficaç, tant portant els ritmes com les ambientacions. El públic respectuós, o potser una mica adormit, va acabar amb discos pedidos, d’on van sortir «When Heroes Go Down» i la magnànima «Solitude Standing», en un plantejament minimalista, experimental.

A primera vista pot fer la impressió que hi ha poca relació estètica entre Suzanne Vega i Marlango, però no és complicat trobar punts comuns, més enllà dels vestits negres. Primer, són dues propostes plantades al voltant de dues veus femenines amb cor i cos, amb unes lletres personals i sensibles, sobre cançons de tendència suau i lenta. Una altra similitud rau en el contrast entre els discos i el directe: en ambdós casos el treball d’estudi és complex d’arranjaments, mentre que en viu opten per tarannàs més intimistes i despullats. Tercer, les actuacions són contingudes, ja que ni Leonor Watling ni Vega arriben a ser massa carismàtiques, però tampoc pretensioses. Més aviat aposten per una proximitat afable i jovial, per la seguretat de la interpretació i per donar un protagonisme rellevant a les cançons, que són l’ofrena real.

Els Marlango, per la seva banda, amb un format de cambra (trio de piano, veu, guitarra i ocasionalment ukelele), van actuar també entre muralles i copes, aquesta vegada a la Plaça dels Jurats, indret també històric i captivador, on l’antic baluard de les Sarraïnes convergeix amb els murs de Pere III. L’actuació, corria el 24 de juliol, marcava l’arrencada del Festival Tempo – Sota les Estrelles, que també combina música amb la gastronomia, i va perillar per la pluja que va caure forta aquell dia. Al final el concert -i els sopars- es van consumar, tot i el retard suscitat per la meteorologia.

Els Marlango van sorprendre en els seus orígens, no només per ser el projecte musical d’una actriu ja llavors consolidada internacionalment, sinó pel seu caràcter serè i avantguardista, sostingut en un just equilibri de pop, jazz i folk, inspirat en Tindersticks i Tom Waits. Durant un temps van tenir dificultats per reinventar-se, canviant d’idioma (de l’anglès al castellà) i transvestint l’estil, picant l’ullet al cabaret i a la cançó llatinoamericana (versionar «Ay Pena, Penita» en seria l’exemple paradigmàtic).

Les noves solucions potser no vénen totes per millor, però una cosa no es pot negar: a nivell vocal Leonor Watling ha crescut molt positivament i la seva darrera prestació a Girona ha sigut estel·lar, clamorosa, en aquell punt de maduresa que només es pot aconseguir quan creus en l’aventura i hi poses el màxim de tu mateix(a). Més introspectiva a l’inici, la diva es va anar deixant anar al llarg de la vesprada, comunicant àmpliament i amb bones dosis d’humor amb la platea, que el seu company Alejandro Pelayo va reforçar.

I la darrera analogia, referent a l’estratègia de tampoc centrar-se en l’últim àlbum sinó en repassar discografia (ja tenen uns quants títols, els madrilenys), gestant una alineació variada i relaxada, que va incórrer fins i tot en covers de Beatles i Paolo Conte. De collita pròpia, «Porvenir», «Pequeño Vals», «Dame la Razón», «It’s all right», són alguns dels temes que van estar en millor pla, per finalment concloure amb una magistral «Shake the Moon», amb la cantant inesperadament sense micròfon i percudint l’escenari amb els peus, en senyal de fi i apoteosi.