Susanna Rafart. Cares d’Urània

24.03.2018

La fugida d’Urània (Editorial Comanegra), de Susanna Rafart (Ripoll, 1962), és la segona d’un conjunt de set novel·les escrites per diversos autors amb el propòsit de commemorar la publicació, l’any 1818, ara fa dos-cents anys, de Frankenstein or The Modern Prometheus, de Mary W. Shelley. Aquesta és la crítica que li dedica Teresa Costa-Gramunt.

Susanna Rafart

És un repte escriure una novel·la amb total llibertat compartint, però, tres condicionants bàsics: cada història ha de ser ambientada en un any concret: 1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2004, 2018; totes han de compartir la ciutat de Barcelona com a protagonista; i totes han d’incloure un mateix personatge secundari vivint una situació concreta en cada història, però que amb la suma de totes set es formi una història paral·lela. El monstre és l’ingredient principal, el leit motiv del projecte Matar el monstre, que així es titula la col·lecció.

¿A La fugida d’Urània, de Susanna Rafart, hi un monstre de faula, un ésser de ficció amb caràcter arquetípic per tal d’explicar el monstre interior que si alimentem creix dins nostre fins a fagocitar l’ànima? A la novel·la de Rafart en efecte hi ha un monstre, però és un monstre atomitzat, disseminat en el cor d’alguns personatges de la ciutat de Barcelona que es prepara per a un gran esdeveniment: la gran Exposició de 1888. La Barcelona d’aquest 1888 és una ciutat que, com en totes les metròpolis, hi ha diverses capes d’humanitat i d’inhumanitat, de bellesa i lletgesa a dojo, i de misèria i corrupció en les capes baixes, i alta misèria i corrupció en les capes altes (res que no puguem reconèixer en el moment present, com si no poguéssim sortir de certes ignomínies i podridures).

És en àmbits on imperen els baixos instints que fabriquen monstruositats morals on trobem Eugeni Bellavista, un pintor que no acaba de ser-ho en la seva mediocritat, i que quan arriba a Barcelona abandona la pintura i es dedica a la fotografia galant, un eufemisme per dir que es dedica a la fotografia amb tints eròtics de més o menys voltatge, amb l’excusa mental de fer fotografies artístiques. Són moltes les noies que passen per l’estudi de Bellavista. Algunes, tant les pobres com les de casa bona, són conscients que la societat on viuen ho és en alt grau, injusta (i amb les dones encara més), corrupta i faltada de la mesura espiritual necessària per conduir-se amb valors humans, aquells valors que precisament es proposen cultivar els maçons, que es volen d’ètica regeneracionista en tant que hereus de la Tradició Perenne, és a dir la Tradició Sagrada de tots els temps. Un fil d’aquesta Tradició ressegueix de cap a cap la novel·la, fil que en el relat també és en mans de personatges d’una certa noblesa espiritual com ara el músic Felip Pedrell.

Urània, o el seu desig de justícia, equitat i veritat, apareix amb diferents cares. Així Urània, Madame Blanche, Mariona Esclasans, Mademoiselle Meunier i Misericòrdia prenen gran protagonisme a La fugida d’Urània, una novel·la escrita amb un gran preciosisme verbal i de forma fragmentària. O, millor dit, construïda en base a un seguit d’estampes, fotografies i cartes que es van succeint fins a desenvolupar un retaule, o un ball de màscares, o una òpera que busca reflectir tant la mesura com la desmesura dels actes humans i que s’està escrivint amb la connivència de Fructuós Canonge, un il·lusionista, un mag, un Merlí català, i la jove i bella Misericòrdia. La història desemboca en una espectacular i esglaiadora desaparició escènica –la fugida d’Urània-, que posa al descobert, mitjançant el secret, la veritat que pot apreciar el lector d’aquesta narració amb tants replecs psicològics, filosòfics i simbòlics, i tantes referències tan històriques com culturals. Composta de miniatures textuals plenes de cultisme i simbolisme, La fugida d’Urània és una fabulosa peça d’orfebreria literària amb un complex entramat de personatges, cadascun ocupant el seu lloc com en una partida d’escacs.

Qui és Urània, ens podem preguntar. Per començar, una musa inspiradora. Filles de Zeus (déu de l’Olimp) i de l’oceànida Mnemosine (la Memòria), les muses, divinitats menors, eren nou. Inspiraven les composicions poètiques i les activitats del pensament. La individuació de les muses va començar cap el segle IV a.C. A partir d’aquest moment van encarnar les diferents disciplines artístiques de l’antiguitat clàssica. A Urània se li va atribuir la poesia astronòmica i més tard la ciència astronòmica en general. A Urània se la representa amb un globus celeste, una corona d’estrelles i un compàs. Aquest estri, propi de l’art de la geometria, va adquirir alta significació simbòlica al segle XVIII, quan es van crear societats secretes com la Maçoneria, una escola de pensament i de formació humana, una escola d’iniciació als coneixements de la Tradició Perenne. El compàs* és símbol de la justícia o equitat amb la qual s’han de mesurar els actes humans.

Tota aquesta explicació és per posar de manifest que el nom i el personatge d’Urània en aquesta novel·la és portador del significat de la justícia que, com hem dit, ha de mesurar i contenir les accions humanes. Justícia que busca la veritat, valor suprem de l’existència humana que tan poques vegades és a la vista, amagada com està entre la maldat i el vampirisme ambient, entre les monstruositats morals que han fet niu al cor d’alguns humans, massa.

Cal anhelar-la i buscar-la i treballar-la, la justícia i la veritat, amb estris que a través del seu simbolisme inspiren els treballs que comporta la nostra humanitat per fer, sempre en construcció. Així, i descrit de forma literària amb mà mestra, Susanna Rafart diu en aquest fragment: l’ull sabria, si es proposés contemplar més a fons l’espai, que l’il·lusionista Fructuós Canonge és l’ànima d’aquest lloc, des d’on arbitra decapitacions [simbòliques, és clar], les unes, a favor de la República; les altres per establir un torn d’identitats que permeti la simulació i l’encaix en qualsevol àmbit de la vida, i sempre a favor de l’obrer i del necessitat. Fructuós, a voltes, departeix amb Antoni Ginesi sobre la veritable construcció de la ciutat del vius, o bé serveix amb diligència el mestre Felip Pedrell, que pauta la seva partitura.

Sota el signe d’Urània, els treballadors per la justícia volen construir, i s’escarrassen a fer-ho, no una ciutat dels morts (monstres, gent sense cor, cruels, amorals, malànimes, però també gent adormida que acaba sent còmplice de monstruositats espirituals de tota mena), sinó una ciutat dels vius, dels desperts a la llum de la veritat i a l’amor altruista. La llum de la veritat i l’amor fraternal conformen la bellesa veritable de l’ànima, la joia que adorna la vida humana, no la dels oripells enganyadors que brillen amb obscenitat, sense amor. Per això la fugida d’Urània és sempre momentània. Fuig quan convé protegir el valor de la veritat. Urània inspira els seus buscadors i conreadors. Així, tard o d’hora la veritat acaba surant.