Sugar: com reviure (amb èxit) un clàssic de Hollywood

22.12.2015

L’aposta del Teatre Gaudí pels musicals ja fa temps que ha deixat de ser una anècdota i va en camí (si no ho és ja) de ser una evidència consolidada. Tot just fa dos dies han estrenat Sugar. Ningú no es perfecte, el musical basat en la cèlebre pel·lícula de Billy Wilder Some like it hot (a casa nostra va arribar amb el títol de Con faldas y a lo loco) estrenat a Broadway l’any 1972, que garanteix passar una molt, però que molt bona estona.

Una imatge de Sugar, el nou musical del TGB.

Una imatge de Sugar, el nou musical del TGB.

No sé quantes vegades hauré vist Con faldas y a lo loco la meva vida. És, i comparteixo el diagnòstic del crític Ramon Oliver de La Vanguardia, una de les meves comèdies preferides de la història del cinema. Per això la temptació de no anar-la a veure al Gaudí era massa gran. I com que Oscar Wilde deia que la millor manera d’evitar la temptació és caure-hi, vaig fer cas a l’irlandès sense ni pensar-m’ho un segon. I vaig encertar. Bé, jo i la resta del públic, a tenor de les rialles que ressonaven a la sala.

La història, per aquells que no la coneguin, és molt simple: dos músics (el saxofonista Joe i el contrabaixista Jerry) són testimonis involuntaris d’un assassinat al Chicago de l’Al Capone, i es veueu obligats a fugir si no volen que els mafiosos els enganxin i els facin desaparèixer del mapa. I la solució in extremis que se’ls presenta davant dels morros es transvestir-se de dones, convertir-se en la contrabaixista Josephine i en la saxofonista Daphne, i enrolar-se en una companyia musical femenina que és a punt d’agafar un tren per anar a tocar a un hotel de Miami, a l’altra punta del país. Si, a sobre, subratllem que els J&J són uns faldillers i que la banda està formada per una bona col·lecció de corbes d’infart, d’on sobresurt la curteta però explosiva Sugar (d’aquí el títol de l’obra), l’embolic està servit.

Some like it hot, estrenada el 1959, estava protagonitzada per Jack Lemmon, Tony Curtis i Marilyn Monroe. Amb tot, no va ser l’obra original, ja que Billy Wilder i el seu guionista de capçalera I.A.L. Diamond van escriure-la partint de la peça francesa Fanfare d’amour. Va ser un èxit fulminant. L’adaptació de Broadway, però, amb el títol ja de Sugar i mantenint el guió de Wilder & Diamond, no va arribar fins el 1972, de la qual se n’han fet múltiples produccions. En castellà només a Argentina i Mèxic, i ara arriba per primer cop la versió catalana, gràcies a Roser Batalla i Roger Peña, que l’han traduïda i n’han adaptat les cançons.

L’artífex que ara puguem disfrutar de l’obra a Barcelona –i sense data de sortida, ideal per aquestes festes, amb funció de cap d’any inclosa!- és Pau Doz, a qui cal felicitar pel muntatge. A través de la companyia Som-hi Films, creada el 2008, i amb direcció artística també de Laura Olivella, enceten la seva producció més ambiciosa: cinc músics ens directe, vuit ballarins, i set actors a escena. Bealia Guerra, en el paper de la limitada però tendra Sugar, Ivan Labanda com a Joe i Xavi Duch com a Jerry formen el trio protagonista, però cal afegir, sense ets ni uts, Dani Claramunt, com el servicial Bienstock, l’odiosa -malgrat el nom- Sweet Sue (efectiva Maria Santallusia) i l’encantador i ingenu milionari Sir Osgood Fielding (un magnífic Pep Cortés, amb el seu accent valencià) que dóna sentit a tot l’espectacle amb el seu ja mític eslògan i crit de guerra “Ningú no és perfecte”, que tanca l’obra, tanca la pel·lícula i ho tanca tot perquè no cal afegir res més.

En la funció del diumenge electoral (20D), mentre el PP tornava a sumar escons, el TGB va tenir la delicadesa d’oferir el paper de Jerry/Daphne a l’actor Oriol Burés. Quin descobriment! No sé com ho fa el titular dels personatges Xavier Duch (segur que molt bé, perquè l’hem vist en anteriors propostes i sempre aprova amb nota), però el seu cover va ser una revelació: va demostrar una vis còmica espaterrant que feia petar tothom de riure només sortir a escena. Fins i tot el seu partenaire (el sempre eficaç i admirat Ivan Labanda) es feia pipí. Potser era una acotació de l’autor –no ho sabem-, però si era així, li va quedar rodona. Per tant, atenció programadors!: cal exprimir de forma immediata aquest actor en altres propostes tant bon punt Sugar abaixi el teló.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sugar és totalment recomenable per passar una bona estona, per sentir bona música en directe, gaudir de bons actors i ballarins, i sobretot per deixar-se transportar per un clàssic que mai passa de moda.
    Vaig veure l’obra el mateix dia que l’Oriol Osan, i haig de dir que tot i que no hi havia ni un sol actor que no estés a l’alçada, certament Oriol Burés va clavar el personatge de Jerry / Daphne, tant bé o feia, i es sentia tant Daphne, que al dia següent, quan vaig recomenar l’obra als meus companys de feina, el primer que em venía al cap era: ostres !!! com m’agradaria ser per un dia la Daphne, i en el meu imaginari Daphne era l’Oriol Burés en plena transformació vital.