Steve Jobs, la pel·lícula

29.12.2015

Els biopics estan de moda, sobretot quan s’acosten els Oscars. Una figura emblemàtica sumada a un actor carismàtic sempre sol emportar-se com a mínim una estatueta daurada. Tot i això, sóc dels que pensen que, en conjunt, aquest gènere cinematogràfic —si és que se’n pot dir així— se situa en un terreny pantanós, ja que, si no es vigila prou, és fàcil caure en la mitificació o l’autocomplaença de la figura que es retrata, més encara si es tracta d’algú amb una imatge tan sòlida com la de Steve Jobs.

Steve Jobs, film, Danny Boyle

Fa un parell d’anys Joshua Michael Stern ja va intentar, sense gaire bons resultats, dedicar un film al pare del Mac, i ara ha estat el torn de Danny Boyle, que li ha pres el relleu amb l’objectiu d’aconseguir un producte més rodó. Recordem que David Fincher ja va superar amb èxit el repte de capturar l’essència d’un altre dels gurus informàtics actuals, com és Mark Zuckerberg a La red social (2010) —amb tres Oscars inclosos. Cal dir que Boyle també ha superat el repte també amb nota, optant, encertadament, per allunyar-se tant del reeixit tram final de la carrera de Jobs, com del càncer que va acabar arrabassant-li la vida l’any 2011. En comptes d’això, el director britànic decideix enfocar tot el film en els inicis de Jobs a Apple, quan la seva tenacitat i confiança en si mateix van acabar assegurant-li l’èxit que tant anhelava.

Steve Jobs és un film de contrastos, com ja deixa clar la mateixa banda sonora, que barreja la música clàssica amb temes de Bob Dylan; són contrastos que tenyeixen, fins i tot, l’estructura narrativa de la pel·lícula, que combina amb equilibri el costat més íntim de Jobs (el pare que al principi rebutja ser-ho) amb la seva part professional (el retrat d’un home arrogant que es creu un geni i no deixarà de lluitar fins que el món el tracti com a tal). Amb un guió d’Aaron Sorkin —autor de l’esmentada La red social, a més a més de reputats films com Algunos hombres buenos—, era d’esperar que la pel·lícula avanci a cop de diàleg, tot i que més que diàlegs podríem dir que són intensos duels interpretatius entre un superb Michael Fassbender i uns també brillants Kate Winslet, Seth Rogen o Jeff Daniels.

Però, per a mi, l’encert més important de tots és l’aproximació que es fa a la figura de Jobs des del guió i la direcció. El film transcorre al llarg de diverses dècades, però sempre ens mostra els personatges al backstage. Així, mai veiem els grans actes on es presenten les novetats d’Apple, ja que la pel·lícula no busca en cap moment la mera exaltació i idealització del protagonista i el seu univers creatiu. El que veiem és com s’han cuit a foc lent aquestes invencions, juntament amb tot el seguit de tensions que s’han produït abans d’aconseguir la llum verda. En certa manera, hi ha quelcom de documental en la manera d’abordar el pols del film, gràcies a una càmera inestable que en alguns moments desitja convertir-se en una fly-on-the-wall per tal de capturar els instants més rellevants de la vida d’un home que, sense saber-ho, està destinat a ser una estrella de rock de la informàtica o, com a mínim, a acaparar gairebé tants flaixos i interès mediàtic com elles.

Així que sí, per algú que, com jo, no acostuma a ser devot dels biopics, Steve Jobs és un interessant exercici cinematogràfic des del mateix concepte fins a la posada en escena resultant. És una de les pel·lícules més inspirades de Danny Boyle dels darrers anys.

Etiquetes: