Arxiu Bolaño, la recta final

26.04.2013

Si encara no heu vist l’exposició dedicada a Roberto Bolaño, encara hi sou a temps. El CCCB acull l’exposició dedicada a l’Univers Bolaño fins al dia 30 d’aquest mes: llibretes, fotografies, signes específics que l’escriptor utilitzava per marcar qualsevol fragment que ell creia que més endavant podria ser-li útil per a una transformació literària, novel·les de ciència-ficció de referència i algunes cartes a vells amics. Un luxe per als voyeurs literaris i admiradors de l’escriptor xilè, que s’endinsaran en el món de Bolaño i palparan la construcció de les seves arquitectures literàries des de dins.

 

Roberto Bolaño | Archivo Revista Paula

 

No era el primer cop que anava al CCCB, però sí el primer que assistia a una inauguració, de manera que no tenia ni idea del funcionament de l’esdeveniment, on havia d’anar, ni amb qui havia de parlar, i només sabia el que s’explicava —no massa detalladament— a la web: que l’exposició estava concebuda com una investigació detectivesca, on els que hi anéssim adquiríem l’estatut de lector-visitant-detectiu sotmesos a una sèrie de proves i jocs. Reflectit en els vidres de la llibreria Laie, esperant per entrar, no em veia com un detectiu hammettià, representat cinematogràficament com un Bogart implacable, ni tan sols com un Ulises Lima que ha penetrat fins al centre de Barcelona amb el seu Impala; més aviat, carregat amb motxilla, paraigua i bufanda, em representava com un jorobadito bolañià que viu una existència extemporània.

Tanmateix, no espantat per la meva imatge, vaig seguir endavant. El punt de trobada era una gran sala d’exposicions on només hi havia, a banda i banda, com miralls contraposats, dues pantalles on cíclicament es projectaven els vídeos promocionals de l’exposició. El temps passava i la gent s’acumulava en aquella sala gegant i es quedava hipnòticament atrapada per les imatges, que es seguien repetint, mentre l’esdeveniment, programat per les 19h, no començava, i jo em preguntava si en realitat aquella inauguració —de la qual en teníem tan poca informació (qui la presentava? què eren aquells «jocs i proves»?)— en realitat, més que una presentació formal, típica i ritual, no seria sinó una sort de performance, i que tots nosaltres estaríem essent gravats per càmeres, a l’espera que algú es decidís a fer alguna cosa, a deixar de mirar la repetició cíclica i ara ja perversa dels vídeos, que anava acompanyada d’una música minimalista, inquietant, que tensava els nervis de la gent que no parava d’arribar, una performance anàloga a les amenaces aèries que Carlos Wieder dibuixava al cel com a contrapunt dels seus assassinats artístics.

 

Les meves fabulacions, potser inspirades per la calor sufocant que ens començava a embolcallar, van ser truncades de cop per l’aparició d’una comitiva reial: com si d’una representació medieval es tractés, van començar a desfilar a tota velocitat una sèrie d’individus —imagino que personalitats culturals— que, guiats pels comissaris de l’exposició, es van introduir a tota velocitat per unes escales que, podíem pressuposar, duien a l’exposició. La gent va seguir la comitiva, acumulant-se a les escales, on els guàrdies de seguretat ens vedaven el pas: ens deixaven passar a poc a poc, de 30 en 30, oferint-nos, al passar, unes xapes. «Soy bolañista» deia la meva. Aquesta entrega ritual va certificar els meus pitjors temors: l’exposició tenia tota la pinta de ser un circ destinat als bolañistes militants, un espectacle orquestrat per fer les delícies d’aquells que, animats pel rebombori general, corrien a les llibreries a buscar Los sinsabores del verdadero policía, una novel·la inacabada, fragmentada, que —sota l’excusa que el mateix Bolaño la va qualificar com una obra on el lector havia d’assumir el paper de detectiu i tractar d’armar la novel·la— va ser publicada pòstumament com un gran esdeveniment. Tot això em recordava el conte de Woody Allen, «Las listas de Metterling», on el cineasta jueu parodiava l’afany editorial d’explotar el material pòstum dels autors i fer-ne un espectacle per tal d’amagar que la preuada i flamant obra no era més que una llista de la roba que s’havia portat a la bugaderia.

Jo em temia que l’exposició no fos més que un aplec de llistes. Abans d’entrar, uns plafons informatius expliquen el contingut de l’exposició: dins hi trobaríem la producció de Bolaño a partir de l’any 77, quan aquest va arribar a Barcelona. L’arxiu està dividit en tres parts: La universitat desconeguda (77-80); Dins del calidoscopi (81-85) i El visitant del futur (85-03). A la porta d’entrada, a mode de pròleg, d’ambientació al clima i a la temàtica de l’obra del xilè, hi ha una pantalla deforme, ondulant, desfeta, com si algú l’hagués acostat massa a una flama; una pantalla on s’hi projecten imatges de l’horror, principalment de l’horror totalitari d’entreguerres.

 

 

Amb aquesta doble deformació —de les imatges i de la vida humana— entrem en una sala on hi ha els primers manuscrits, des d’una còpia mecanografiada del manifest infrarrealista a poemes de joventut; aquest primer espai està dedicat a un Bolaño en formació, que, com ell afirmava, aprenia de la vida com si es tractés de «una larga y lenta universidad». La sala està espectacularment decorada i pensada estilísticament per enlluernar l’espectador: domina un ambient ombrívol, on destaquen les llums groguenques que com gresols il·luminen els documents; hi ha pantalles arreu, on es projecten muntatges i imatges de l’autor i la seva obra; trobem fotografies a les parets, frases de l’autor escrites en plafons, com si es tractessin de graffitis precisos i acceptables; hi ha taules i columnes recobertes de llistats d’escriptors, músics, cineastes i artistes que Bolaño anava anotant a les seves llibretes.

Aquest estètica domina totes les parts de l’exposició, de tal manera que el pas d’una a l’altra es torna gairebé imperceptible. L’acumulació de textos i textos inèdits espanten: comprovo, amb temor i alegria a parts iguals, la vastitud d’obra hipotèticament publicable de Bolaño. No hi trobem llistes de la roba, sinó una important quantitat de contes dispersos, i fins i tot de novel·les com Diorama o El espíritu de la ciencia ficción.

A poc a poc els meus pitjors temors es van confirmant: l’exposició és com un gabinet de curiositats com els que existien al s. XVI. No obstant, no em produeix el rebuig esperat: el procés de canonització de l’obra del xilè és incessant, conscient i inconscient. Com diu Fresán, Roberto Bolaño és un personatge de Bolaño: el mateix autor va contribuir a la seva pròpia canonització a base d’autoficcionar-se, de presentar dobles de si mateix com a protagonistes de les seves novel·les, de crear una connectivitat en la seva obra que permetés entendre-la més com un univers que no com un conjunt d’elements separats.

 

Roberto Bolaño

 

Bolaño o Belano, la qüestió és que l’exposició viu i contribueix a aquesta mateixa canonització. I els visitants, els lectors-espectadors-detectius, ens confrontem amb elements personals, biogràfics, que ens atrapen i ens captiven perquè són també elements literaris: un exemple perfecte és el joc Third Reich i les notes que prenia Bolaño amb els seus amics per poder-hi jugar. Aquesta peça —estic temptat de dir «arqueològica»— és la fita central d’El tercer Reich, una altra de les seves novel·les.

Poc a poc vaig perdent la desconfiança i els temors, em vaig veient atrapat davant de les petites llibretes, llegint la clara i cal·ligràfica lletra de Bolaño. Descobrint detalls, correccions, modificacions. No puc aguantar el riure davant d’un full on Bolaño va preparar, com si es tractés d’un torneig de futbol intercontinental, els onzes inicials de quatre equips de poetes, els de l’Amèrica Llatina, Espanya, Estats Units i França. Destaquen García Lorca i Gabriel Ferrater a la davantera d’Espanya, Rubén Darío com a entrenador dels sud-americans i el fet que França no tingués banqueta. Perversament, per a l’equip de l’Amèrica Llatina, Bolaño prepara també un llistat d’animadores; el deixa en blanc, però possiblement hauria pogut incloure-hi a Octavio Paz.

M’adono que he entrat plenament en el ritual: fins i tot quedo embadalit en l’última projecció, gairebé psicodèlica, que, imitant imatges calidoscòpiques, suposa la fi del viatge. Entre traduccions i edicions estranyes de 2666, els visitants hem de fer mitja volta i tornar enrere, cap a l’entrada, que és també la sortida. És en aquest moment quan m’adono d’una última relíquia que m’havia passat desapercebuda: la trinitat d’ulleres de Roberto Bolaño. Gairebé idèntiques, les tres ulleres pertanyen als diferents períodes de l’exposició: Barcelona, Girona, Blanes. Les ulleres, un objecte tan extraliterari, que ben poc té a veure amb la gran obra d’un autor que m’ha fascinat per la seva prosa a raig, plana, recursiva, incessant i feridora, se m’apareixen davant com un objecte de necessària adoració. Em sento com si em trobés davant la Gioconda, com si el vidre que em separa d’elles fos aquella distància que tothom considera excessiva, i em veig lluitant amb els colzes contra els altres detectius de pacotilla per poder-m’hi acostar més.

Surto de l’exposició, travessant a la inversa el sentit cronològic de la vida de Bolaño, sentint-me jo mateix com un visitant del futur que acaba d’escrutar minuciosament les seves ulleres exposades per després veure’ls-hi posades en fotografies de quan era molt jove, de quan encara no era Arturo Belano ni era objecte d’adoració devota. Passo pel costat de la pantalla deforme on encara s’hi projecten imatges, ara de Leni Riefenstahl, i penso en l’horror i el mal descrits per Bolaño, sabent que vinc del futur cap al present i que tot segueix igual.

A fora plou. Encara plou. Em passo tot el camí fins a l’estació, i tot el trajecte de tornada amb tren a Girona, pensant si m’hauria d’enganxar al pit la xapa que diu «Soy Bolañista». Em pregunto si, en el fons, tot el treball detectivesc que se’ns proposava era precisament aquest: descobrir fins a quin punt som bolañistes. Constato, per últim, que l’exposició és efectiva: fins i tot penso en la possibilitat d’anar-me a comprar, demà a primera hora, Los sinsabores del verdadero policía.

ENTREVISTA // Carolina López, viuda del escritor Roberto Bolaño (VO Ca Subt Es) from CCCB on Vimeo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt poques vegades tenim ocasions de llegir cítiques d’exposicions, i quasi mai tenim feedbacks del que pensa el visitant d’una exposició. Celebro llegir-ne com aquests.