Sopa de pollastre a la piscina

Aquests dies coincideixen als nostres escenaris dues peces que representen dues maneres molt diferents de fer teatre polític a Anglaterra: al cor del Raval Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker, un membre destacat dels angry young men, que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, dirigida per Ferran Utzet, fins al 15 d’abril. I a les antípodes, al Poblenou, Pool (no water) de Mark Ravenhill, veu destacada del teatre in–yer–face, a la Sala Beckett fins al 25 de març, amb un muntatge d’Íntims Produccions i el col·lectiu artístic VVAA. Aquestes dues obres no només estan separades per una combinació de metro que ens obliga a peregrinar pel túnel de Passeig de Gràcia, i per les gairebé cinc dècades que separen l’escriptura dels textos. Les propostes d’Utzet i del tàndem Íntims + VVAA no poden ser més diferents.

El desencís comunista

Sopa de pollastre amb ordi, estrenada l’any 1958 al Belgrade Theatre de Coventry i poc després al Royal Court, situa l’acció entre la manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri londinenc d’East End el 1936 i l’alçament anticomunista d’Hongria l’any 1956. L’obra relata la història de la família Khan, jueus d’origen hongarès afiliats al Partit Comunista que a poc a poc es van desencantant i qüestionant els seus ideals alhora que la família es desintegra.

Estrenada a finals dels anys cinquanta, l’obra ressona esfereïdorament amb el context actual català. Tot i que la programació de la temporada està pensada amb mesos d’antelació, els primers moments de l’obra, en què la família Khan es prepara per assistir a una manifestació contra els feixistes i posteriorment discuteix la violència policial patida pels manifestants, transportarà molts espectadors a l’1 d’octubre.

A mesura que l’obra avança, però, els ideals polítics de la família es van esmicolant, i només la mare –interpretada per Marcia Cisteró amb una força que traspassa les parets de la biblioteca– es mantindrà ferma en les seves conviccions, fins i tot quan el seu fill petit Ronnie –meravellós, com sempre, Pol López– qüestioni les seves creences i li mostri el seu desencant. L’obra ens deixa un regust de desencís i alhora de continuïtat, una mena de tibantor entre el cinisme postmodern d’alguns i l’idealisme polític d’altres.

La proposta de Ferran Utzet transforma l’espai de la Biblioteca en un teatre d’absoluta proximitat, i situa el públic vorejant l’escenari, un escenari buit que a poc a poc s’anirà omplint (i més tard buidant) dels elements de l’escenografia, en un viatge d’anada i tornada entre l’abstracció i el realisme. Aquest joc escenogràfic, però, tot i que pugui semblar molt brechtià no aconsegueix separar-se de l’estructura absolutament tradicional de l’obra, i subratlla que darrere de tot plegat, la construcció i la desconstrucció, entre les cançons que podem escoltar entre escena i escena, els micros postdramàtics i un vestuari que durant part de l’obra despista, s’hi amaga, sorneguer, Aristòtil.

La canibalització de l’art

Pool (no water) va ser creada per Mark Ravenhill juntament amb la companyia de teatre físic Frantic Assembly, a l’espai del Battersea Arts Center, amb només un llibre de fotografies de Nan Goldin com a punt de partida. Estrenat l’any 2006, el text combina la centralitat del cos en les obres de Frantic Assembly amb una constel·lació de preocupacions constants en l’univers Ravenhill (el paper de l’art a la societat, la hipocresia de les campanyes solidàries, els límits de l’amistat o la desafecció d’una generació que va créixer a l’ombra de Thatcher, entre d’altres).

La peça –que en el muntatge estrenat a FiraTàrrega i que ara podem veure a la Beckett inclou fragments que no apareixen al text original, però que encaixen perfectament tant amb el to com amb l’argument de l’obra– ens presenta un grup d’amics artistes, a un Londres bohemi que la gentrificació i els fons d’inversió estan matant lentament (ah, calla! com a Barcelona!). Un dels membres del ‘Grup’, però, ha aconseguit l’èxit i els ha abandonat, fent trontollar els fonaments de l’amistat que els unia. Un retrobament, una casa amb piscina i un accident els tornarà a ajuntar i serà l’excusa per explorar els límits de l’amistat i l’art, la canibalització de la vida amb fins artístics, l’èxit i l’enveja.

Els lleidatans Íntims Produccions, dirigits per Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín, ens ofereixen un muntatge que no té por d’arriscar, visceral i immersiu. La Sala Beckett es transforma en una barreja de castell inflable i Espai de Dolor de Joseph Beuys que ens embolcalla i per on caminen els personatges, esquitxats de blau Yves Klein. No sabem gairebé res d’ells, aquests cossos que ens acompanyen entre llums de colors, fum, i pantalles esbossen a poc a poc la biografia de l’únic cos que mai apareix en escena, el de l’artista exitosa. La resta de veus són una, repartida en diversos cossos.

A Pool (no water) l’art és ple d’enveges i gelosia, “els homes blancs burgesos poden fer dels nostres traumes les seves performances, de les nostres guerres les seves biennals” i els Íntims Produccions i el Col·lectiu VVAA ens recorden que no els hi podem perdre la pista. Tant el seu esperit de risc, com la demografia del públic que hi assisteix (que de mitja no supera els 30 anys) ens diuen que són una part important del futur del nostre teatre.