Sònia Moll. ‘I Déu en algun lloc’

El passat 3 de novembre es va presentar a la llibreria Laie de Barcelona el darrer poemari de Sònia Moll, I Déu en algun lloc, editat en una de les col·leccions de poesia més equilibrades i ben dirigides de la literatura catalana actual, l’inapel·lable col·lecció Llibres de Samarcanda, protegida sota l’empara del binomi Cafè Central/Eumo Editorial. La llibreria de gom a gom, Laura Borràs a la presentació, Antoni Clapés com a mestre de cerimònies, i Víctor Sunyol, amb la càmera de fotografies a la mà, s’ho mirava cofoi i provava d’immortalitzar el moment. Sònia Moll ha estat una dels artistes residents d’aquesta edició de la Fira Litterarum en companyia d’Alessio Arena. Junts han creat un espectacle literari, Rere l’esquerda, que es podrà veure el 25 de maig a les 23.45h a la LLibreria Bassa.

Sònia Moll (1974) és una poeta madura (si us plau, llevem-li ja l’etiqueta de “jove poeta”) amb actituds de rara avis que són molt d’agrair, com ara que no hagi tingut cap pressa per editar. L’any 2008 publica el primer recull Non si male nunc, i se’ns mostra con una nova veu original, amb coses a dir, inserint-se en la pròpia tradició poètica femenina i incorporant noves veus foranes, però sempre des d’un important cúmul de lectures ─i això també és poc comú−, que donen pòsit i validesa a la seva pròpia veu perquè la fan més sàvia, perquè és conscient que no tenim res a inventar i que l’únic que ens pot oferir és la pròpia experiència, dit d’una altra manera, perquè ho fa des de l’honradesa.

Un dels mèrits essencials del nou llibre de Sònia Moll és justament que la veu poètica ens ofereix l’experiència vital despullada de tot artifici, la seva veritat nua. I Déu en algun lloc és un llibre intimista que té la virtut de transformar en poesia el dolor de les moltes absències que es pateixen al llarg de la vida, però de manera molt particular l’absència lenta i progressiva de la pèrdua de la figura materna com a conseqüència d’una malaltia emocionalment devastadora com és l’alzheimer. La veu poètica estableix un diàleg amb la mare absent, un diàleg que esdevé monòleg i que cerca amb insistència d’entendre el mecanisme que mou els fils dins del cervell del malalt, que prova d’entendre la malaltia, i que indefectiblement pateix l’aparent absència d’ànima que provoca el dolor, i a la qual s’enfronta per mitjà dels records. El record esdevé l’única possibilitat per retenir la persona estimada, i tanmateix és dolorós.

La poeta no troba la resposta als seus interrogants, però mentre qüestiona la vida fa camí, i malgrat la tristesa i el to melangiós de la poesia de Sònia Moll, l’actitud és oberta al món i insisteix a creure que malgrat tot es pot trobar Déu sota el presseguer del pati, o que simplement és una presència que pots percebre en qualsevol moment, sense anar més lluny en un migdia de sol/ al carrer de Sant Cristòfol, mentre l’amic recita un poema. En definitiva ens està dient que aquesta presència ─que en aquest cas s’anomena Déu, però de manera absolutament oberta i gens dogmàtica−, és sempre l’esperança i el motor de vida que roman en algun lloc, i ens ajuda a viure.

Formalment el llibre està ben pensat, introduït per una seqüència de poemes breus i clos amb un altre poema brevíssim, franquejant tres parts ben definides que van sumant temes, fins a l’acceptació final i l’actitud coratjosa de convertir l’experiència més negativa en quelcom de positiu, tornar la mort vida, transformar la vida en poesia, d’alguna manera és aquesta la poètica que apunta Sònia Moll, és més que una poètica, és una actitud vital.