Lipovetsky: “Som consumidors de reaccions estètiques (i no ens n’adonem)”

Gilles Lipovetsky, sociòleg francès, ha estat el convidat d’aquest dilluns al cicle de Converses a La Pedrera. Junt amb la periodista Joana Bonet, el sociòleg francès ha exposat la seva teoria sobre l’era postmoderna: el poder de la moda, de l’art, del capitalisme, de l’individualisme. Un retrat del dia a dia de tots. La pròxima Conversa a La Pedrera serà el dilluns 27 d’octubre i la convidada serà la filòsofa Ágnes Heller.

La Pedrera és un edifici de somni: giravoltes, parets plenes de detalls, formes estranyes, xemeneies entortolligades. Dins d’aquesta casa que encara avui segueix marcant tendència, un sociòleg acompanyat d’una periodista estan a punt de començar a divagar sobre la relació que els individus postmoderns (és a dir, nosaltres) tenim amb la moda. El sociòleg en qüestió és Gilles Lipovetsky, francès, professor de filosofia i membre del Consell d’Anàlisi de la Societat, i està a punt de conversar amb la periodista Joana Bonet. El tema pot semblar banal, però no ho és. De fet, sembla mentida la facilitat que té Gilles Lipovetsky per poder arribar a descriure a través de la moda la societat en la que ens trobem. Bonet és contundent: Lipovetsky ha descodificat la postmodernitat. La xerrada forma part del cicle de Converses a La Pedrera, i a primer cop d’ull crida l’atenció l’elevada quantitat de joves que hi assisteixen. A la sessió anterior, que va comptar amb l’escriptor Cees Nooteboom, les cares eren quasi totes adultes. Una part del jovent és estudiant de filosofia o de sociologia, com la Núria Fàbrega, que va cursar aquesta última carrera a la UAB i li sonava el nom de Gilles Lipovetsky. Ella, però, destaca que a la carrera no se’n parla massa, simplement va fer un treball on per casualitat va haver d’estudiar aquest sociòleg. Però callem, callem, que la xerrada ja comença. Com que serà en francès, abans d’entrar s’ha donat a tothom uns auriculars des dels quals podran sentir una traducció simultània al català. És hora de posar-se’ls.

El capitalisme artista

Joana Bonet presenta al sociòleg i explica que aquest 2015 publicarà en castellà l’obra L’esthétitsation du monde (L’estetització del món). Mentre ella parla Lipovetsky l’escolta, també, a través d’uns auriculars des d’on sent una traducció simultània, aquest cop del català al francès. Se la mira atentament, i es disposa a contestar tot explicant la seva teoria: el capitalisme artista. Alguns pensadors diuen que el capitalisme és un horror: còpies, el mateix per tothom, consum buit. Però ell no opina el mateix. “A partir del segle XIX hem vist com els interessos econòmics s’hibridaven amb una vessant estètica”. Un exemple és com hem passat de tenir mercats desordenats a centres comercials preciosos. El capitalisme explota l’art, l’utilitza per vendre emocions, somnis, per crear consum. Imatges sensuals, estetitzades, colors, bellesa per tot arreu.

“Magnifique”, o “C’est diabolique!” es va sentint que diu, malgrat portar els auriculars posats. Joana Bonet està molt interessada en allò que explica el sociòleg. El capitalisme artista també ens ha transformat a nosaltres. En quin tipus de consumidors ens hem convertit? Lipovetsky és contundent en la resposta: “Sovint s’ha dit que el capitalisme proletaritzava el consumidor. És fals. El consum estètic és un fenomen de masses”. Per exemple, avui en dia quasi tots som turistes de tant en tant. Volem veure, volem sentir, “Oh! Fantastique!”; som consumidors de reaccions estètiques. Lipovetsky explica: “La meva àvia em preguntava: per què vas a esquiar a la neu? Si fa fred! No ho entenia. Si jo creia que un camp era bonic, ella creia que era un camp on es podria produir menjar”. Anem a veure la Capella Sixtina i “oh, que maco, que maco”, però no sabem res dels mites i per tant no l’entenem. Duchamp ens presenta un orinal i “és art, és art”: se li dona un valor que no té, i ens agrada convertir-lo en obra de museu. Veiem tòtems, i els trobem monos i diem: “aquest tòtem és preciós”, i no ens n’adonem que la seva importància no era estètica, sinó màgica. I no ens n’adonem, no perquè no ens interessi, sinó perquè el capitalisme artista pot portar a una dimissió del pensament. Ens hem convertit en consumidors estètics sense cultura estètica. I això és clau. Cal que siguem crítics, que no ens tornem addictes a la moda. Però segons Lipovetsky, no podem queixar-nos de què ens sedueixin. “No és el mateix manipular que seduir. I no ens estan manipulant: ens agrada el que veiem”. Volem veure-ho, demanem veure-ho.

Les mateixes classes socials, diferent cultura de classe

Zuckenberg, creador de Facebook, és milionari i va amb texans i caputxa. Lipovetsky ho resumeix així: “Les classes socials no han canviat, al contrari, es noten més que mai, el que sí que canviat és la cultura de classe. Abans el luxe era obligatori per les classes altes. Ara algú porta una bossa de Gucci però va amb bambes. Tenim l’oportunitat de reconstruir maneres de viure”. Abans, les persones estaven obligades a ser com havien de ser segons el seu estatus. No podies ser pobre i vestir-te com un ric, ni molt menys ser ric i vestir-te com un pobre. Se’n riurien de tu. Avui en dia tothom fa el que vol, porta el que vol, “i no és que els diners ja no tinguin pes, al contrari! Però som individualistes, donem prioritat a la individualitat. Els neoconsumidors ho barregen tot, i malgrat que tothom consumeixi els mateixos productes, cadascú els combina com vol. El que es busca dins del consum individualista és tenir personalitat: ser diferents entre tot el que ens és igual”.

Des que la moda existeix s’ha dit que és una tirania, segueix Gilles Lipovetsky en el que s’ha convertit una classe magistral, seguim tenint aquesta idea d’opressió. “Jo penso que la moda ja no és tirana”, defensa ell, perquè no hi ha una sola moda, sinó que n’hi ha 50. “Ara hi ha tendències, no moda. I no significa que ens trobem en un món liberal i perfecte, sinó que la tirania és a un altre cantó: l’opressió ara és en el cos. Ens venen estar prims i estar prims ven. No volem models normals, no volem veure’ns a nosaltres mateixos. Ens venen somnis i ens agrada consumir-los”.

La família dins d’una societat individualista

Quan Lipovetsky parla de moda, no només es refereix a forma de vestir. També de cotxes, de mobles, d’ordinadors, de mètodes educatius, de tot. Quan parla d’individualisme, no només es refereix a la seva vessant a l’hora de consumir. L’individualisme es nota en tots els àmbits de la vida d’una persona postmoderna. Com per exemple, en la família. “Ha passat de ser autoritària a ser afectiva. Els pares i mares mai havien llegit tants llibres sobre com fer sentir còmode al seu fill. La família aixopluga, però alhora hi ha molta incomunicació, gent que vol marxar corrents, separacions, divorcis, malalties anòmales entre adolescents”. Ara ens fan patir les obligacions col·lectives, però també hem de patir pels efectes de l’individualisme, insisteix.

Malgrat això, Gilles Lipovetsky no vol donar un missatge desesperançador. El capitalisme té poder sempre, menys en l’amor i en l’odi. Amor paternofilial, amor de parella, qualsevol tipus d’amor o de sentiment contrari; això és el que verdaderament ens mobilitza. “Una paraula d’una persona que estimem ens pertorba. En canvi, no ens afecta un objecte que ens havia agradat i ja no ens agrada”. Durant la xerrada, el sociòleg francès ha parlat molt i ha gesticulat encara més. Però és hora d’arribar a la conclusió final i Lipovetsky sap perfectament què vol deixar clar abans de marxar. “Hem de deixar lloc a les utopies de cadascú”, reivindica, no a les grans utopies, perquè ja no tenim grans models. Pocs creuen que el capitalisme es combati amb el comunisme o amb el socialisme. I millor, perquè les grans teories porten grans conflictes, ho vam veure aquest segle passat i ho seguim veient ara, diu. Gilles somriu: el món que ens ha donat forma s’ha de superar, hem d’aprofitar les coses bones que ens ha donat i criticar les dolentes. Però sobretot hauríem de canviar una cosa: “Les escoles han de potenciar els somnis, la creativitat de cadascú, deixar que els nens tinguin personalitat. Els humans som éssers pensants i sobretot éssers que creen. Hem de fomentar la creativitat als petits, i el sistema educacional actual no ho fa. Les societats que no tenim petroli o res que ens pugui donar negoci, més val que cultivem la intel·ligència”.