Sol a la platea, sol al món

29.04.2019

Voldria compartir amb vosaltres una reflexió sobre un fet curiós, excepcional, que vaig viure ahir. Ja fa uns vint-i-cinc anys que vaig al teatre (en un sentit ampli i generós) assíduament, i sovint apassionadament, i mai, fins ahir, no havia estat sol en una platea com a espectador.

Griselda Ramon a l’espectacle ‘Orationibus #SR’. Foto: Centaure Produccions.

De fet, en algun moment se m’havia ocorregut aquesta fantasia. Una altra, per exemple, és la d’entrar a dins d’un espectacle… Ahir al Teatre Tantarantana vaig viure la primera, i això m’ha provocat un curtcircuit-reflexiu bastant gran, en la percepció sobre l’experiència escènica, ja de per si sempre àmplia, controvertida i fluctuant… Com pot ser? Com pot ser? No paro de repetir-m’ho.

Dos intèrprets i un espectador! Acabava de visitar l’exposició Quàntica al CCCB (gratuïta els diumenges a la tarda) i no sabria dir si va ser per culpa de la radiació de la realitat múltiple i infinita, el Bosó de Higgs o les cordes gravitacionals… El cas és que vaig acabar sol a l’Àtic 22 del Tantarantana per veure-hi Orationibus #SR.

Aquest espectacle –primera part d’una pentalogia– es va presentar a la Sala Hiroshima en dues sessions, l’any passat, amb molt bona acollida. Per dir-ho ras i curt, una filigrana, una joia que hauria de veure tothom. Des de molts aspectes i per moltes raons: descoberta d’un patrimoni literari i musical (Santiago Rusiñol i coetanis), plaer estètic (Sílvia Delagneau), direcció acurada (Albert Arribas) i uns intèrprets entranyables, la cantant-intèrpret Griselda Ramon i el seu acompanyat pianista-cantant i cuca de llum Àlex Jordi, dues perles de rosada il·luminades. El llibre Oracions de Santiago Rusiñol i les peces musicals —Morera, Gay, Mestres, Granados, Debussy i Wagner— són el material per aquesta trobada místico-poètica-simbolista al pis de dalt. I em pregunto: On és la gent del món? Un diumenge a la tarda! I em pregunto: Potser seria hora que tots plegats deixéssim de masturbar-nos (una estona almenys) patinant obsessivament pel món de les pantalletes i anéssim a confrontar-nos amb espectacles en viu, no? Si ja ho sé, pot sonar il·lús, naïf, pedant i fins i tot potser estúpid… Però em sap greu i no ho entenc, perquè és injust. Hòstia, quin neguit!

I per mi gairebé una petita revelació-constatació ben mística, ben real, ben oportuna, un clar avís, una lluita constant… A l’altra banda del Paral·lel, a la Sala Hiroshima on  es presentava paral·lelament Illud Mysticum#SR –la tercera part de la Pentalogia– va arribar l’eco del xoc gravitacional. Gent de món, despertem! Entrem als espais escènics (a veure Arts en Viu) que no és fàcil, d’acord, però tampoc és tan difícil, i les contrapartides –espirituals, intel·lectuals i sensitives– solen estar garantides. Ei, és que si no, tot això, deixarà de tenir sentit… Jo continuo.

Àlex Jordi a l’espectacle ‘Orationibus #SR’. Foto: Centaure Produccions.