Sobre el pes de les paraules

14.10.2018

Publicada per l’Editorial Bromera, El Jurament, de Sílvia Romero i Olea, va guanyar el Premi de Narrativa Blai Bellver 2017, dins els Premis Literaris Ciutat de Xàtiva. Sandra Otto en fa la crítica.

Sílvia Romero

La població d’Eyam, ubicada al comtat de Derbyshire, al nord d’Anglaterra és arreu coneguda per un fet històric que va protagonitzar l’any 1666. En plena devastació de la pesta bubònica, els habitants d’aquesta vila es van comprometre a actuar de tallafocs d’aquesta malaltia posant-se en quarantena, tancant les seves portes al món en un intent heroic de lluitar contra el fantasma negre de la mort.

És aquest el fet històric que actua com a detonant en la novel·la de Sílvia Romero. Quan comença el jurament dues de les filles de la família Brooks d’Eyam són enviades a Londres per treballar de serventes.

La trama s’iniciarà amb dues trames paral·leles més. Una d’elles comença a Holanda a la mateixa època, on la família Sluter malviu recol·lectant tulipes sota el comandament d’un ric terratinent. Els Sluter cauen en una dissort inesperada i es veuen obligats a fugir fins a Amsterdam, on coneixeran al pintor Rembrandt van Rijn, qui es troba en els seus darrers anys de vida, compartits amb la seva segona companya Hendrickje i el seu fill Titus. La família es veu obligada de nou a fugir, aquest cop cap a Londres, on creuaran les seves vides amb les germanes Brooks.

La tercera línia narrativa –o millor dit la segona, perquè les dues anteriors s’uneixen en una– es desenvolupa en el temps present, on una historiadora de l’art i un catedràtic amic seu –juntament amb altres personatges/satèl·lit que, tot s’ha de dir, no aporten res a la trama–, inicien una investigació al voltant d’un quadre que mostra l’incendi de la ciutat de Londres el 1666. Aquest és el tercer moment històric que atrapa l’atenció de l’autora, juntament amb l’esmentada pesta bubònica i la presència a l’època de Rembrandt.

El llenç, que es troba avui dia al Museu de Londres, és d’autoria desconeguda. Es diu de l’incendi de Londres que va ajudar a frenar l’avançament de la pesta, amb el que ja es connecten dos fets de la trama. Però com connectar la presència de Rembrandt en el conjunt de personatges i fets narrats? L’autora ho fa introduint en la ficció la descoberta d’una pintura amagada sota el llenç de l’incendi. Aquesta seria un fragment de la Conspiració de Julius Civilis, que l’Ajuntament d’Amsterdam va encarregar al pintor holandès aquells darrers anys de la seva vida i que després li va refusar, el que va provocar la seva ira i va fer que escapcés en fragments, un dels quals correspondria –en la ficció–, al llenç que després esdevindria el quadre de l’incendi.

Romero ens explica una història amb trames que s’agafen entre elles amb fils massa prims, amb personatges que en molts casos no estan ben dibuixats o simplement no troben justificada la seva presència i són sobrants. Si bé el jurament d’Eyam funciona molt bé com a motor de la trama, els altres dos –el tema pictòric de Rembrandt i el jurament d’odi transcendent fins a la fi del món  dels descendents del malèvol Billy Newman– no aconsegueixen obtenir cap força narrativa.

L’autor ens parla a través de la Pilar –una de les seves protagonistes– del poder de la paraula… i part de raó té. La paraula és un do i pot prevaldre durant generacions. Però tot té un límit, i en aquest cas es vessa el got. Les línies narratives no es troben entre si d’una manera creïble, tot sembla desconnectat, la casualitat apareix massa fortament, el conjunt perd força. La paraula escrita preval, però l’oral va esvaint-se i desfigurant-se amb el temps. Així, el jurament de l’odi no aguanta el pas de generacions, i molt menys quan la base que l’hauria de sostenir és tan poc sòlida i forassenyada.