La Calòrica s’apropa còmicament a una realitat tan omnipresent en les societats occidentals, per no dir capitalistes, com perpètuament ignorada: la mediocritat de les nostres feines.
Ara que ens prometen el retorn a les èpoques de les vaques grasses en les quals tots tornarem a tenir feina per donar i per vendre, hem de preguntar-nos si aquesta època de crisi econòmica però també social ens haurà ensenyat alguna cosa o tornarem a caure en els mateixos errors. Si tornarem a acceptar feines denigrants cap a nosaltres i cap als altres; si ens deixarem seduir per unes falses creacions laborals organitzades per ajuntaments i diputacions amb diners europeus i intencions purament eleccionistes; si acceptarem feines que un paperet enganxat a la porta d’entrada farien més efectivament que nosaltres…
I aquests tres exemples no són aleatoris sinó que són alguns dels que mostra La Calòrica tot combinant teatre amb narració, deixant que cada membre del grup agafi el micròfon (literalment) i expliqui a l’audiència quina ha estat la seva feina de merda.
I per merda s’ha d’entendre “estranya”, “diferent”, “insuportable”… no necessàriament “alienant” com el títol ens podria induir a creure. Cada un dels cinc actors explica una anècdota de la seva vida laboral mentre la veiem representada i, sobretot, molt ben coreografiada, al seu darrere. No importa si es tracta d’experiències reals seves o si són creacions fictícies, la seva veracitat és tan gran, la identificació dels espectadors és tan immediata i absoluta, que la veritat del tema esdevé supèrflua. Ja ho té això, la veritat: quan una història està ben explicada, ben lligada i esdevé dinàmica i entretinguda, la seva autenticitat deixa de tenir importància. L’únic que importa és que veient l’obra podem relaxar-nos i riure’ns de les desgràcies dels altres, de les feines de merda dels altres i, puntualment, plantejar-nos si nosaltres estem gaire millor.
Durant 75 minuts podem sentir-nos realitzats en adonar-nos que no estem sols en les nostres dosis de feines mediocres, innecessàries i repetitives. I, de vegades, això, aquesta sensació de comunitat, de pertinença, és l’únic que li demanem al teatre. I no sempre ho rebem.