Sobre cossos disciplinats

3.05.2018

El passat 14 i 15 d’abril, dins del Festival Laterna Magica, va tenir lloc a la plaça del Pompidou, a París, una performance que explorava els límits de la dansa i que convidava a deslligar els nostres cossos dels imperatius de la vida pràctica. La resposta de la gent va evidenciar com de domesticats estan els nostres cossos.

Performance a la plaça del Pompidou, a París, sobre els límits de la dansa

Sandrine Nugue és una dissenyadora gràfica i topològica que, per primer cop, s’ha atrevit amb la performance, sense que el disseny quedés, però, en un segon pla. Emmarcada dins del Festival Laterna Magica, festival francès dedicat a descobrir joves artistes i a establir llaços entre les diferents pràctiques artístiques, la performance de Sandrine Nugue, senzilla, original i potent, estava formada per tres elements: un disseny gràfic d’escala gegant ocupant la plaça del Pompidou a París –disseny realitzat per l’autora de la performance–; dues ballarines, Mellina Boubetra i Lauren Lecrique; i unes “instruccions” que les ballarines –i tothom qui volgués– havien de seguir: “en cadència, camina o balla lentament (groc), a temps normal (blau), ràpidament (vermell), sobre la línia”. Cada cop que es trepitjava la línia groga s’havia de caminar (o córrer, o ballar), lentament; sobre la línia blava, s’havia d’accelerar el pas; sobre la vermella, s’havia d’intensificar el moviment al màxim. L’objectiu de la performance, segons l’autora, era el d’explorar els límits de la dansa: “Quan caminem, quan correm, quan ens desplacem, a quin moment comencem a ballar?”. Tanmateix, la pregunta es podia reformular de la següent manera: què li passa al cos quan aquest deixa de moure’s amb vista a un objectiu pràctic? Què esdevé el cos i quin és el seu moviment específic quan aquest ja no es mou de manera instrumental? Efectivament, la performance era una invitació a deslligar el moviment del cos de tota finalitat pràctica. A moure el cos perquè sí, sense cap objectiu, a experimentar amb “allò que un cos pot fer” quan el desvinculem de les funcions de la vida quotidiana. L’espectacle era digne de veure: enfront dels cossos-instruments que es movien per a anar a treballar o per agafar el transport públic, per anar a la biblioteca o al museu, dos cossos de dues ballarines interrompien l’espai i el temps del treball i de l’oci organitzant, movent-se lliurement, caminant, corrent o ballant sobre línies de colors… Pura llibertat del cos alliberat. D’això tractava, en efecte, la performance: d’interrompre les relacions d’explotació i poder de la vida quotidiana a través del joc del cos. El disseny gràfic gegant, de colors, així ho accentuava, preguntant: qui s’atreveix a jugar? Un grup de voluntaris, a més, incitaven la gent a participar-hi. La reacció generalitzada era, però, de timidesa i vergonya. Reacció, d’altra banda, més que previsible. Què esperar dels nostres cossos, cossos que des de ben petits han estat progressivament amputats, reglats i dirigits per a què compleixin determinades funcions, cossos als quals se’ls ha introjectat la vergonya i la culpa cada vegada que s’han mogut d’una manera “inadequada” o han fet quelcom que no els estava permès?

Són els cossos disciplinats de tots nosaltres, els cossos de les caixeres i dels reposadors, dels oficinistes i dels acadèmics, dels cambrers i dels diputats, són els cossos dels estudiants: vuit hores asseguts a l’aula, aprenent a poc a poc a autolimitar-se i instrumentalitzar el mateix moviment. Cossos que fins i tot quan ballen a la discoteca s’autocontrolen. Cossos tristos que només poden alliberar-se sota l’impacte de l’alcohol. No és d’estranyar, doncs, que gairebé tothom rebutgés amb timidesa i vergonya la invitació de sumar-se a les artistes… Tots, és clar, excepte els nens i les nenes, que a la primera de canvi i sense pensar-ho s’unien a la performance, prestant-se a jugar el joc del “sense-sentit”. Elles i elles que encara i per poc temps estan acostumats a fer servir el seu cos per a res, a deixar que el cos simplement es mogui, s’expressi i jugui, ells i elles que encara saben què és això de posar en marxa el cos al marge de qualsevol sentit.

Què fer aleshores per recobrar la llibertat de moviment del cos d’un infant? Què fer per rebel·lar-se contra els nostres cossos-disciplinats? Què fer per interrompre les relacions d’explotació i poder que travessen la nostra vida quotidiana i que dominen els nostres cossos? Hi ha subterfugis momentanis, com l’alcohol i altres drogues. Hi ha també un altre camí, camí que mostren els i les artistes: Contra la disciplina castradora apressa a casa, a l’escola i a la feina, hi ha una altra disciplina més elevada, una disciplina més exigent que pot retornar al cos la seva llibertat. Si ja no som nens, si ja no podem actuar com si fóssim nens sense caure en l’infantilisme, aleshores cal fer un rodeig: combatre el cos disciplinat amb més disciplina, una disciplina que permeti al cos explorar la seva potència. L’últim Foucault va posar molt d’èmfasi en aquesta qüestió: per conquistar la llibertat, per configurar una nova subjectivitat que contesti les subjectivitats establertes pel poder, cal un lent treball sobre un mateix: en les societats del biopoder la llibertat gairebé mai és el resultat de la pura espontaneïtat.

Les ballarines Mellina Boubetra i Lauren Lecrique mostren com el treball pacient i exigent sobre el cos pot retornar-li a aquests moviments impensats, plens de vida i expressivitat. Ningú sap el que pot un cos, deia Spinoza. I afegia: absoluta correspondència entre el cos i l’esperit. Un cos impotent és un esperit impotent. I al contrari: un cos lliure és un esperit lliure. Si ens volem lliures i creadors, no caldrà començar a desdisciplinar el cos a través d’una nova disciplina més nostra, més conscient?